EXCURSIÓ 31 DE MAIG. RIU GRANDE.

Abans d´eixir de Castalla, el cel ennuvolat després d´algunes breus tronades de matinada, ens feien esperar un dia gris. La ruta d´avuí estava pensada per a capbussar-nos en el riu, però l´oratge indicava altra cosa. Arribant al punt d´eixida, al terme de Quesa (la Canal de Navarrés), començaren a caure algunes gotes. Eixim dels cotxes, i tots sota paraigües i impermeables encetem l´excursió per una pista asfaltada en direcció al Planil. Seguia plovisquejant, però només fou per a espantar-nos una mica, perquè als 10 minuts va parar. Deixàvem a l´esquerra el canyó del riu Grande, però ja ens el trobaríem a la tornada. La pujada, sense ser gens dura, anava guanyant altura entre bancals d´oliveres i garrofers al principi, i ja més amunt tot pinar. A mitjan pujada veiem a la dreta una balma amb heures, i moltes cagarrutes de cabra salvatge. I al capdamunt de la lloma, en un ample replà de pinars, un mas en ruïnes: la casa d´Eliseo, amb una enorme figuera davant. Allí esmorzem. Un panell explica la ruta entre els rius Grande i Fraile, però no serà eixa la que anem a seguir. Només davallem poc menys d´un quilòmetre, primer per un tallafocs envaït per la malesa, i més avall per una pista que segueix barranc avall entre espessa vegetació de pinar, llentiscle, carrasca i margalló. Més avall ja sentim el soroll d´un rierol, és l´incipient riu Ludey. Al final d´uns bancals continuant el recorregut del riu està la casa de Cubillas, amb dues enormes carrasques. Al rierol creixen alguns exemplars d´avellaner, llidoners i alguns cirerers bords. Sota la casa de Cubillas, el riu està repressat per un assut, des del qual s´agafa aigua per a una bassa contra incendis. Aquest toll artificial és el Charco de las Tortugas. A partir d´allí, el riu es perd barranc avall entre una densa bardissa amb baladres, que ara comencen a florir, saltant de toll en toll camí del pantà d´Escalona, i d´allí al de Tous.

Tornem pista amunt fins eixir a la principal que va per la carena. Des del punt on començàrem a baixar pel tallafocs seguim un altre camí en sentit contrari, en direcció a l´abric del Voro i la sima de la Higuera, segons ens indica una paleta de fusta. Al principi, el camí és recte i pla, seguint la continuació del tallafocs, i a la vora d´un petit repetjonet, una figuera amaga l´avenc del mateix nom, just al costat del camí. Poc després comença a davallar amb les envistes del canyó del riu Grande i mor el camí. Ara ja continua una senda que va baixant fent zigues-zagues.

A mitjan baixada, en un dels revolts salvem una cornisa rocosa destrepant un poc per un pas relliscós. Davall s´amaga una balma amb pintures rupestres: l´abric del Voro. Algunes pintures són fàcilment visibles. El massís del Caroig, la zona muntanyosa i forestal més extensa del País Valencià, també és un referent pel que fa a l´art rupestre: la cova de l´Araña, el barranc Moreno... Ara ja només queda descendir entre els pins i els margallons fins al riu, encaixonat entre tallats verticals de roca rogenca, i que ja escoltem clarament.

La primera cosa que pensem quan arribem al riu és refrescar-nos en les seues aigües clares. Fa uns minuts que ha eixit el sol, que va trencant els núvols. Comença l´aventura!!!

Tot el recorregut del riu és una succesió de gorges a dreta i a esquerra. De vegades podem caminar pel càixer del riu perquè les seues escasses aigües circulen sota un llit de pedres de rambla. Apareix i desapareix, de quan en quan forma tolls d´aigües maragdines, passa sota alts penyassegats, o per davall d´algunes balmes que la força del riu en les seues crescudes han anat excavant. Podem observar peixos de petit tamany, i alguns crancs de riu americà. Pel que fa a la vegetació, si bé domina el pinar de pi blanc amb alguns exemplars de pinastre, en rodals d´ombria més humits abunden espècies de fulla caduca com el freix o la noguerola, i d´altres que mostren les restes de la vegetació tropical d´abans de les glaciacions, com el marfull i l´arborcer. Alguns rosers bords es mostren ara en plena florida.

Quan ja portem la meitat del recorregut del canyó, i la presència d´aigua torna a ser més o menys constant trobem els millors tolls que ens conviden a banyar-nos, però preferim esperar al final. A més a més, el cel es torna a tapar. Sembla que el sol, que adés calfava amb força i treia la humitat de les pluges de la matinada, ha començat a unflar els núvols. I passem ara per una succesió de tolls amples i un poc més profunds, units per uns ràpids pels que l´aigua llisca sobre la roca pulida pel seu pas. Ara el riu ja porta més aigua, i ens costa resistir-nos al bany. Però ja intuïm que no queda molt de camí per arribar a los Charcos, el lloc que hem decidit per a dinar i banyar-nos. Uns meandres més, amb alguns rocs caiguts des de les altures, i torna a eixir el sol. Ja ens fem compte que estem prop, perquè després d´una ruta tan solitària que no hem trobat ningú des que hem eixit, ja veiem algunes pells de taronja i deixalles al llit del riu. Unes precioses balmes a l´esquerra mig tapades per margallons, i de seguida l´aigua es veu repressada per un assut. I de sobte es precipita al buit per dalt d´una àmplia cova en una cascada de cua de cavall. Per als qui ja hem estat allí alguna vegada el paratge ja ens és familiar: los Charcos del rio Grande. Des del capdamunt veiem tota la série de tolls amples i profunds que forma el riu a l´eixida del canyó, i alguns banyistes. Salvem la cascada per l´esquerra, passant sota la balma, i una baixada entre vegetació salvatge amb molt de margalló, galzeran, murta, esparreguera, coscolla, pins i garrofers. Una vegada al toll de la cascada, ens falta temps per ficar-nos dins l´aigua. Gaudim força del que per a alguns de nosaltres és el primer bany de la temporada, en les aigües atemperades del riu, i del massatge que la cascada ens fa en l´esquena quan ens situem a sota.

Una vegada ens hem refrescat, dinem amb l´inmillorable panorama de Los Charcos, i la música de la cascada precipitant-se sobre el toll. Dins la balma hi naix una fonteta entre mig d´una espessor de falzies.

Després del dinar camperol i una mica de descans, seguim avall, passant per tots i cada un dels tolls. En el més gran s´ha hagut de construïr una passarel.la de ciment penjada sobre el toll perquè ocupa tot l´estret rocós i no hi ha altra manera de superar-lo. De seguida hi ha una cova a l´esquerra que s´usava com a nevera, i una font amb un gros doll. Més avall, la zona d´acampada i d´aparcament per als cotxes. Però encara ens resta el millor: un toll endinsat en les profunditats del canyó entre una vegetació exhuberant, a la qual li arriba l´aigua per una preciosa cascada de dos salts consecutius. Per a davallar hi ha que anar destrepant amb compte per una enlairada baixada de roca nua. Alguns hi arribem per fer-nos la foto en la cascada. I d´allí només queda pujar per la carretera asfaltada menys de 10 minuts fins els cotxes, entre pinars, alguna casa, i més amunt els bancals d´oliveres i garrofers del principi de la ruta.

A la tornada, al pas per Chella, visitem el mirador del Salto, al capdamunt del poble, des d´on es veu la gran cascada del riu Sellent i les restes d´una antiga fàbrica de llum, colgada entre lianes i bardissars.

Per a la setmana que ve, una excursió nocturna al Montgó. L´hora d´eixida, dissabte per la nit a la 1 des de la Cafeteria Argentina. Tot i això, qui vulga també pot fer cap al Parc de la Carrasca a sopar a les 22:30 abans de la sortida.