25 de febrer 2009

EXCURSIÓ 15 DE FEBRER
























































Poc després de les 7.30 eixíem des de Castalla, a peu, en direcció a Onil. Ens esperava una llarga travessa fins Alcoi, seguint el GR-7. A l´arribar al Ventorrillo ens en vam anar per la carretera antiga d´Ibi, però per poc temps, perquè, fins l´ermita de Santa Anna vam seguir la Senda de València. El dia era gris, però la florida de l´ametler donava color al paisatge. A l´ermita, una petita parada, i continuem fins l´Arcada, on ens endinsarem pel barranc homònim. Passem sota el mas de la Capona, entre pins, carrasques i cultius de lavandí, i quan ja ens embosquem definitivament, a la vora del camí, parem a esmorzar.
Ací acaba el camí planer, i comença una pujada fins al Palomaret (vam estar allí ja el mes passat), i per la boscosa ombria de l´Alt de Biscoi, fins a la Venteta dels Qüernos. Travessem la carretera i seguim pujant, a poc a poc, fins a una cruïlla, a l´altura del pou de Barber, una cava encara ben conservada. Ara deixem el camí i ascendim per una senda entre carrasques. La boira comença a deixar reixiu, que arriba a mullar-nos una mica. Després de pujar al Pilar de Ximo (1202 m), i fer una curta baixada, arribem al mas de Tetuan. Allí parem de nou i ens fem algunes fotos amb el teix monumental de davant la casa.
Per allí passa la pista del Menejador, que agafarem en sentit descendent. En poc més d´un parell de quilòmetres ja estem a la Font Roja.
Baixant per la carretera, i prenent algunes dreceres escalonades que li lleven algunes revoltes, passarem per la font del Rossinyol, i ens sorprén el doll d´aigua que porta, quan normalment, o sol estar seca, o només goteja. Un poc més enllà, el GR-7 abandona la carretera i baixa per dos masos: el de la Cardadora, amb una font, una grossa carrasca, i el tronc sec d´un enorme om, i més avall el de Parrancà, més gran, ben ombrejat per grans pins, ajardinat, i amb una pista de tennis. Entre mig del bosc eixim a la carretera de Llacunes, que només travessarem a l´altura del mas del Gelat, i ens en baixem al riu Polop, passant pel Paratge Natural Municipal dels Canalons.
Com que ja portem més de 20 quilòmetres a les cames, la costera que ens fa eixir de l´entorn del riu, sempre entre pinars, se´ns fa un poc feixuga, ja hi ha fam, i el grup va molt desperdigat. Però arribem al castell de Barxell, passem pel mas, i de seguida anem a parar al restaurant de la Font dels Patos, on fem un dinar ràpid, amb bon aperitiu, i aprofitem per a celebrar l´aniversari d´un membre del grup (un servidor).
Després de dinar ens posem de nou en camí. Ja falta poc per arribar a Alcoi. Durant un quilòmetre, més o menys, caminem per la carretera Banyeres - Alcoi, fins al Molí Payà, d´on ix la que puja al Preventori. Però trobem una senda que puja a la carena, que és la que ve marcada com a GR-7. La pujada és forta, i des del capdamunt quasi toquem el cim del Castellar. La vista sobre la zona del Baradello i Barxell és àmplia, així com de la serra de Mariola. Per una ombria de pinar anem baixant a poc a poc fins al Preventori, i d´allí, ja per carretera, excepte el pas del túnel, on la senda puja i baixa escalonadament per tal de no passar-lo per dins, costereta avall fins Alcoi. Els cotxes que ens recolliran ens esperen a l´estació del tren.

19 de febrer 2009

REPOBLACIÓ

El grup Natura i Gent torna a organitzar, per a diumenge 22 de febrer, altra repoblació a Les Voltes. Degut a la pluja, en l´anterior no es pogueren plantar tots els arbres de què disposaven. En aquest cas es plantarà pi blanc, carrasca, murta i ginebre. L´hora i el lloc d´eixida serà a les 9 del matí des del Nou Trinquet. S´eixirà a peu, tot i que qui vulga pujar en cotxe també ho podrà fer, perquè està tot el camí asfaltat. Caldrà portar, com en l´anterior ocasió, esmorzar i aixada. La finca disposa d´un dipòsit de 1000 litres d´aigua per a poder regar els arbrets.

17 de febrer 2009

EL MASSÍS DEL PORT


Durant els dies 10, 11 i 12 de febrer vaig poder fer alguns recorreguts pel Massís del Port. Una gran serralada connectada amb els Ports de Morella, l´Alt Maestrat i el Baix Ebre, d´unes 60.000 hectàrees d´extensió, i compartit entre el País Valencià, Catalunya i Aragó. Els seus valors naturals l´han fet mereixedor de la declaració de Parc Natural a Catalunya, com també la part valenciana, coneguda com a Tinença de Benifassà. Les formes vistoses dels rocams, estrets congostos per on corren aigües fresques, tolls, cascades... i el bosc! El reducte més meridional de fajos de tota la península, enclavat als racons més salvatges del massís, extensos pinars, carrascars, grevolars, boixedes, rodals d´auró i de roure gal.ler, alguns exemplars de teix... També la mà de l´home ha contribuït a crear uns valors culturals o etnològics: pous de neu, masos, fonts, antics pous, forns de calç, carboneres, abeuradors o bassis, corrals, ribes de pedra seca, ermites, torres defensives, i actualment, allotjaments per a qui vulga passar-hi uns dies: refugis en alguns indrets privilegiats.
Compartiré amb vosaltres aquestes mini-vacances. En els següents missatges us he posat algunes fotos de les rutes que vaig fer, així com la seua descripció. Espere que us agrade.

CAMÍ DE CATALUNYA




Calia aturar una mica per no fer tot el recorregut de cop, i vaig aprofitar per a conéixer el Monestir del Puig. També, al terme del Puig, la Cartoixa. El primer, al mig del poble, i l´altra, a uns 2 quilòmetres, ben envoltada per un mar de tarongers, i amb la Calderona al darrere.

BARRANC DE VALLDEBOUS














































Entre la Sénia i Mas de Barberans, el primer barranc que baixa des del Massís del Port és el de Valldebous. Al principi, la superfície apareix totalment deforestada. Només hi creixen margallons, llentiscles, coscolles, algun pinatell, o brolles de carrasca menuda. El foc va acabar amb la pràctica totalitat de les cares sud i est del massís. Però quan ens anem endinsant, una vegada traspassada la penya de la Gotellera, encara trobarem rodals on el foc no hi va entrar, i aleshores un dens bosc de carrasca, boix i pi negre cobreix indrets que tenen una aparença selvàtica. Altres sectors, sobretot d´ombria, que van ser devastats pel foc, ja mostren un estat de recuperació avançat: les carrasques rebroten des de les soques i ja tenen un port arbustiu, els pins tornen a ocupar el seu lloc, i a rodals ja arriben a formar pinarets. El verd sempre és el color de l´esperança, i el Massís del Port reverdeix any rere any des de les cendres. Al principi, la pista s´enlaira sobre el llit del barranc, però més endins el recorre per tot el seu interior. En un punt on conflueixen altres barrancs més petits naix la font del Romiguer. La decepció és que l´aigua va directament a la bassa i no es pot beure. Altra font de la valleta és la del Pinell, situada molt més amunt. Una empinada senda hi duu. Des de la pujada tenim bones vistes del barranc de Valldebous. En aquesta font, el naixement està en una coveta, tapada per una pedra. La bassa pareix tindre fuites, puix està gairebé buida. El racó on s´ubica la font és especialment agradable, entre grans carrasques i cingleres, com la Portella del Pinell (1098 metres), i espessors de boix, que a l´hivern, per a protegir-se del fred, perd part de la clorofila i adquireix una tonalitat rogenca. De tornada, a l´eixida del barranc, s´obri una àmplia vista sobre la plana de la comarca del Montsià, tot un mar d´oliveres amb la serra del Montsià tancant l´horitzó, i privant-nos de vistes al Delta de l´Ebre i a la mar.

ALFARA DE CARLES
























































De vesprada, tot i que el cel es quedà cobert de boira i el vent era prou molest, vaig visitar l´entorn d´Alfara de Carles, més concretament la partida del Toscar. La carretereta d´accés passava per dues ermites: Santa Llúcia i Sant Julià, a més d´una fàbrica enderrocada de paper, amb merlets de pedra, i el castell de Carles sobre un turó que domina la vall. L´asfalt acaba al Toscar, on un grup de xalets envolta l´ermita de Santa Magdalena, i diverses fonts, no només abasteixen d´aigua l´indret, sinó també creen un ambient humit on prosperen grosses carrasques, avellaners, plàtans, i fins i tot, falgueres com el polipodi i la llengua de cèrvol. Tres d´aquestes fonts són: la dels Xorros, davant mateix de l´ermita. Naix en una mena de coveta, i l´aigua es precipita per una llarga bancada de tosca coberta de molses. Cap avall corre fins al fons del barranc en forma de precioses cascades. El naixement ens recordarà a la font dels Xorrets de l´Aitana, només que aquella naix en la mateixa fenedura de la roca, a l´ombra d´un cingle escarpat, i és més recollida. Poc més amunt, la font del Cabrit porta tres petits dolls, però les pluges han propiciat que l´aigua brolle des de més amunt i forme un rierol. I la tercera, la font del Ferro, la veiem brollar des de les entranyes de la terra en una petita coveta, i cree un riuet que s´ajuntarà amb el de la font dels Xorros. El so de l´aigua sempre és relaxant, i allunya les ombres de la sequera i la desertització. Des d´aquest racó de verdor exhuberant encara arribem a veure les Rases del Maraco, el llom de la serra rocós, llis, probablement destinat a la ramaderia, perquè crida l´atenció que en comptes de bosc estiga cobert de praderies, i tocat pels últims rajos de sol que s´escolen entre la boira.

16 de febrer 2009

PRIMERES LLUMS DEL DIA







Dimecres de bon matí, el fort vent que bufava a Tortosa, i els primers rajos del sol, deixaven una atmòsfera ben neta, que permetia aquestes vistes de la vessant llevantina del Massís del Port: el Caro, la Barcina, la Caramella, la Mola Castellona... topònims del terme de Roquetes, pertanyents a la part més abrupta de tota la serralada. Alguna d´aquestes fotos ens pot arribar a recordar una mica la cara de Mariola que dóna a Cocentaina, amb l´Alberri i el Montcabrer, tot i que al Caro, els desnivells encara són majors, i les formes més violentes.

Avuí m´espera una llarga caminada per un dels barrancs més sorprenents de tot el massís: la Vall.

EL RACÓ D´EN MARC
















Des de les proximitats de Mas de Barberans entra un barranc entre bancals d´antigues oliveres. A poc a poc va tancant-se entre les primeres llomes desertitzades pel foc, i de seguida es desdobla. Cap a la dreta entra el barranc de Galera, també anomenat més amunt de la Vall. El barranc forma una estreta gola entre cingles, que canalitzava el fort vent que bufava aponentat, i que més avall menejava enèrgicament les branques de les oliveres. En un dels barranquets que vessaven sobre la Vall sorprenen les formes de la cinglera, en forma d´esmolades agulles, semblants a les de la Serrella, però més apretades. Un petit sender es fica barranc endins, després de passar sobre un pontet de fusta i sobre una séquia que porta l´aigua cap al poble. És el Racó d´en Marc. A la dreta el custodia una penya foradada: el forat de la Vella. I quan el barranc pareix no tenir eixida, trobem una cova i una petita cascada amb un toll.

LA VALL

































Serralada endins, en un eixample que forma la barrancada, el lloc ideal per a esmorzar, malgrat el vent, era l´àrea de lleure de la Vall, amb l´aigua de la font del Boix. Un planell encatifat d´herba i envoltat de pinar i grans carrasques. Des d´ací mou la senda que puja, seguint la falda de la serra, a la font del Paradís. Un conjunt de cims de més de 1300 metres (la Joca, Catinell, la Mola de la Bota, les Mirandes, cingles escarpats com els Curullons o les Faixes Tancades, i l´espessor del bosc, tapaven el fort ponent, que a penes arribava a notar-se, mentre udolava per les altures. Passem algunes torrenteres, com Lo Rivet o la Canal d´en Ganyó. Les espècies més característiques són: la carrasca, els pins negre i roig, l´auró, i alguns rodals de faig, grèvol i teixos aïllats. Al sotabosc predomina el boix, però també matollar de cepell, romaní, o plantes enfiladisses com l´heura, l´aritjol i el lligabosc.
En un alt descansen les ruïnes del mas de Barró, i més amunt naix la font del Paradís. No podia tenir un nom més encertat. Sobre un gran gamelló de fusta (ací anomenat amb el mot "bassi"), dues canaletes més petites vessen una aigua freda, mentre que un rierol abundós encara porta aigua des de més amunt.
Des d´allí encara puja més la senda, fins arribar a l´alta valleta de les Casetes Velles, on està també el refugi del Mas del Frare, ja prop de la fageda del Retaule. Allí topetem amb la pista per la que havíem arribat, i que portaria fins a Fredes. La tornada, al principi, serà una plàcida baixada per la pista amb vistes a la Vall i a les cingleres de les Faixes Tancades, i després de passar per la font de la Llagosta, des d´un replà pròxim a la cova del Vidre ja tenim el Mont Caro a la vista (1447 metres), i al fons, la salvatge bellesa del barranc de Barretes, un dels que formaran la vall de Lloret, més avall. A partir d´ací comença una llarga série de revoltes que una senda acurta. A mitjan baixada està la casa forestal i una fonteta amb bassa. La senda acaba de nou a l´àrea de la Vall.