10 novembre 2009

XARRADA SOBRE EL RIU SEGURA


La Colla Ecologista La Carrasca - Ecologistes en Acció organitzen al Centre Ovidi Montllor d´Alcoi una xarrada per a divendres 13 de novembre, a les 20.00, a càrrec de Carlos Arribas (Ecologistes en Acció), sota el títol: RIU SEGURA: QUAN ELS TRIBUNALS CASTIGUEN ELS ECOLOGISTES I EMPAREN ELS RESPONSABLES DE LA CONTAMINACIÓ.
Hi ha un principi ambiental que diu "qui contamina paga". En el cas del riu Segura, els tribunals han absolt els contaminadors i els responsables de l´Administració que va permetre durant anys la contaminació, i han condemnat en costes (més de 30.000 €) els grups ecologistes que han lluitat contra la contaminació.
Després de la xarrada tindrà lloc un sopar, els beneficis del qual es destinaran a sufragar les costes del juí.


EXCURSIÓ 8 DE NOVEMBRE. GORGES DEL XÚQUER






























































































































































































Ens desplacem als confins del País Valencià, fitant amb Castella-la Manxa, per visitar un dels reductes salvatges més impressionants del nostre territori. Un canyó fluvial emmarcat per altes parets rocoses. El riu Xúquer, des del seu naixement fins la presa de Tous, només uns 30 quilòmetres abans d´abocar a la mar, discorre per la Serrania de Conca, per la Manxa, la Manchuela i la Vall de Cofrents, la major part del seu camí per estrets i profunds canyons.
Abans de començar l´excursió bé paga la pena fer una visita guiada a la cova de Don Juan. Es tracta d´una gran cavitat kàrstica amb formacions d´estalactites, estalagmites, columnes, colades i banderes. Consta d´una part més alta, eixuta, i altra més profunda, humida. La temperatura de l´interior de la cova és constant al llarg de l´any, de 17 graus. Des del Mesolític (entre el 8000 i el 6000 abans de Crist), va estar utilitzada esporàdicament com a refugi. No s´han trobat pintures rupestres, però sí restes arqueològiques. També va tindre el mateix ús durant l´expulsió dels moriscos, en 1609, on es van amagar alguns d´ells per no ser expulsats. El nom de la cova li ve per Don Juan, qui els va fer fora. Des de fa uns 16 anys té un ús turístic. S´ha habilitat un sender circular interior, en alguns trams escalonat, i se li ha dotat d´enllumenat, per poder contemplar les seues formacions. Com que no està permés fer fotos dins la cova, només us n´he penjat dues exteriors i 3 fotos interiors extretes del panell informatiu.
Ja ben avançat el matí encetem la nostra ruta. Hem hagut de desfer camí fins el poble de Jalance (Xalans), i prendre una pista asfaltada per la vora del Xúquer. Quan aquesta pista està a punt de creuar el riu i tornar enrere per l´altra banda, ix un camí sense asfaltar a la dreta. Aquest és el que anem a agafar. El camí puja suau durant pràcticament tot el recorregut, i s´enfila per una cornisa a mitjan tallat rocós. En alguns trams més amples hi ha una conducció d´aigua per la vora, oculta per una petita paret de blocs, i en trams més estrets circula per davall del camí. Quan arribem a una caseta de captació d´aigua, el camí acaba i esdevé senda, molt frequentment barrada per despreniments. Cada vegada el riu va més profunt, puix el seu desnivell és mínim i el del camí ascendeix a poc a poc. En algunes ocasions hem de travessar algún túnel, perquè les parets del canyó no arriben a deixar espai per a poder passar. Quan més ens endinsem, els paisatges es fan més espectaculars. La nostra banda és una contínua cinglera altíssima, possiblement de més de 250 metres de desnivell, i la d´en front, més suau, de vegades és una vessant totalment coberta de pinar, carrascar i rodals de freixos, algunes cingleres més petites, o formacions de frares i crestalls. Al capdamunt, alguns aerogeneradors resten encant a aquest territori pràcticament verge. El riu s´obri camí entre els estrets, i de quan en quan arriba a deixar algun petit espai on creixen rodals de xops, o fins i tot s´ha pogut aprofitar per cultivar petits horts, només al principi. Les aigües de color turquesa, si fóra estiu, ens animarien al bany en alguns amples tolls. I arriba un moment en el que la senda entropessa amb un penyassegat on ja no es pot seguir, i s´acaba. Al llarg de tot el recorregut hem anat passant per algunes construccions, moltes d´elles en ruïnes, d´ús hidràulic. La guia de la cova de Don Juan ens explicà que al riu Xúquer se li pren la gran part del seu cabal aigües amunt, i es desvien per una conducció subterrània que travessa la serra i mou una central hidroelèctrica al terme de Cofrents. Aquesta conducció acaba desaiguant al Cabriel, que en les immediacions de Cofrents es junta amb el Xúquer al pantà d´Embarcaderos. Com que el nostre camí és tan penjat i no dóna més opcions (arribàrem a pensar en poder baixar al riu per una pedrera i intentar tornar per la ribera, però vist des de dalt sembla totalment impossible si no és per dins l´aigua, seria qüestió de plantejar-ho en estiu), ens toca tornar per on hem vingut. I després d´aquest excursió tan completa, en la que hem pogut gaudir de bona superfície forestal, d´un tram fluvial en perfecte estat de conservació, de grans parets abruptes, de vegades com tallades a plom, d´una meravella geològica subterrània, i d´un dia ventós que per la part on nosaltres caminàvem a penes ens afectà, arredonim el dia amb un bon dinar a Jalance.

CUENCA AZUL

El projecte Cuenca Azul és una plataforma formada per entitats, organitzacions ecologistes i fundacions sensibil.litzades amb la gestió dels ecosistemes aquàtics (rius, llacs, aigües subterrànies, costes...), que pretén fer complir a la conca de l´Ebre la Directiva Marc d´aigües, que implica aconseguir el bon estat ecològic de l´aigua, evitar la contaminació, satisfer la demanda i previndre les conseqüències de les sequeres i les inundacions. Algunes de les entitats que en formen part són: Ecologistes en Acció, la Plataforma en Defensa de l´Ebre, Fundación Nueva Cultura del Agua o SEO. Des de finals d´octubre, Cuenca Azul està realitzant reunions informatives al llarg de totes les comunitats autònomes que participen en la conca hidrogràfica de l´Ebre. Avuí, 10 de novembre, es convoca una reunió a Tortosa per a Catalunya i el País Valencià. Cal dir que una part del nostre país, concretament la pràctica totalitat de la comarca dels Ports, vessa cap a l´Ebre a través del riu Bergantes. La web de Cuenca Azul és: www.cuencaazul.com. També la trobareu a la llista d´enllaços.

06 novembre 2009

L´EFECTE ARENYS

Des que al mes de setembre, a Arenys de Munt es celebrà la primera consulta popular per la independència de Catalunya, iniciatives semblants han anat, majoritàriament prosperant com bolets en la tardor per tota la geografia catalana, sota el lema "Independència? tu decideixes" i "Que no decideixin per tu". En alguns casos, també, rebutjades en alguns ajuntaments, com Gavà, Tremp, Balaguer, Montgat o Tarragona. Molts altres pobles, i en aquest cas també a les Illes Balears, estan interessats en promoure consultes als seus municipis. El 13 de desembre, al voltant de 130 pobles convoquen els seus habitants a votar, un total de 650.000 ciutadans i ciutadanes (quasi el 10% de la població de Catalunya). Podeu entrar a aquest enllaç per poder seguir l´actualitat en aquest tema: http://www.directe.cat/consultes-independentistes. De moment, al País Valencià encara no hi ha cap poble on s´haja plantejat, no ens quedem enrere i decidim nosaltres també.
Cal dir que el dret a l´autodeterminació ve recollit en la Carta de les Nacions Unides i en els Pactes Internacionals dels Drets Humans. A més a més és un principi fonamental del Dret Internacional Públic. El Comité dels Drets Humans considera el dret a l´autodeterminació com a requisit necessari per a la plena efectivitat dels drets humans individuals. (Informació i mapa extrets de viquipèdia).

04 novembre 2009

CINEMA EN VALENCIÀ

La Generalitat de Catalunya vol aprovar una llei per a que la meitat de les pel.lícules que es projecten a Catalunya estiguen doblades o subtitulades en català. Ja va sent hora de que els valencians deixem d´anar a la cua en totes les iniciatives destinades a normalitzar la llengua pròpia, i tant de bo seria que disposàrem d´una llei semblant, i fer que la nostra llengua estiga present a TOTS els àmbits d´ús, inclòs el cinema. Per a la supervivència de la llengua cal fer necessari el seu ús i aprenentatge, perquè d´allò contrari, cada vegada més es situaria en un clar perill d´extinció, ofegada sota la prepotència i superioritat de la Lengua Compañera del Imperio, omnipresent a tots els àmbits: premsa, ràdio, tv, carrer, treball, comerç, administració pública... i cinema. Us convide a votar en l´enquesta sobre la llei del cinema, que bé podria extrapol.lar-se al País Valencià.

03 novembre 2009

XÚQUER VIU

El PP i el PSOE signen la pena de mort del riu Xúquer al no reconéixer que està sobreexplotat. El diputat del BLOC Enric Morera lamenta que els dos partits centralistes es posen d´acord per a rebutjar una Proposició No de Llei que va elaborar la plataforma Xúquer Viu, de la que s´havia fet ressò a les Corts Valencianes el BLOC, i que demanava que l´aigua que s´ha de transvasar des del Xúquer al Vinalopó no s´utilitze per a l´urbanisme desordenat ni per a fer negoci, com tant agrada fer al PP.
El BLOC demana que aquestes aigües siguen destinades exclusivament a substituir l´aigua extreta dels aqüífers sobreexplotats del Vinalopó, tal com diu la documentació oficial del projecte que es va remetre a la Unió Europea per tal d´aconseguir el cofinançament per valor de 120 milions d´euros.
Que la Generalitat Valenciana complisca les condicions que li va marcar la Unió Europea: acabar les infraestructures de modernització de regadius a la Ribera del Xúquer; aplicar les mesures necessàries per invertir la contaminació per nitrats a l´aqüífer Plana Sud de València; garantir la qualitat de l´aigua per al consum humà a les comarques de la Ribera del Xúquer, i garantir la qualitat de l´aigua que s´aboca a l´Albufera des de la depuradora de Pinedo.
Que es trasllade la sol.licitud de declaració de sobreexplotació dels aqüífers del Vinalopó i de la Manxa Oriental a la Confederació Hidrogràfica del Xúquer com a garantia jurídica per a la recuperació d´aquests aqüífers.
Informació extreta de l´Infobloc Nacional del 30 d´octubre de 2009.

29 octubre 2009

SITUACIÓ EXTREMA A LAS TABLAS DE DAIMIEL

El Parc Nacional de Las Tablas de Daimiel (Castella-La Manxa), pateix quatre anys seguits de sequera, que han deixat com a resultat que només 10 de les 1600 hectàrees inundables tinguen aigua, i que la turba resseca vaja cremant-se de forma subterrània. Fa més d´un mes que va entrar en combustió i no s´aconsegueix apagar. Aquest espai natural porta més de 35 anys en constant degradació. Els Ojos del Guadiana s´assecaren als anys 80. Eren el principal aport d´aigua dolça a la zona humida, però la sobreexplotació de l´aqüífer a base de pous il.legals va acabar amb el brollador. El Ministeri de Medi Ambient contempla solucions a curt termini, com un transvasament des del Tajo, que ja de per si també pateix una situació deficitària en la conca alta. S´hauria de construïr una tuberia i impermeabil.litzar alguns trams del riu Cigüela per poder aconseguir que la màxima quantitat d´aigua arribe al Parc Nacional (més del 70%). L´aigua que es va transvasar en anteriors ocasions a penes arribava al Guadiana, degut a les fuites i filtracions. Les solucions a llarg termini consisteixen en la compra de terrenys per part de l´Estat. Fins ara, s´han adquirit unes 1000 ha. En les pròximes setmanes es contempla comprar 150 ha. més, així com els drets sobre l´aigua. Si la situació segueix empitjorant, el Parc Natural de Las Tablas de Daimiel, fins i tot podria arribar a ser descatalogat. Esperem que la conscienciació sobre la gestió de l´aigua i aquestes mesures ens puguen permetre gaudir de nou de Las Tablas de Daimiel i que ho puguen fer les futures generacions.
Un exemple d´assecament d´una zona humida la tenim ben a prop, al nostre propi terme, però malauradament no hi ha la més mínima intenció política de recuperar-la.

28 octubre 2009

PRESENTACIÓ DEL PROJECTE DE L´HOTEL DE LA FONT ROJA


El passat dijous 22 d´octubre, la Diputació d´Alacant va presentar el seu projecte de l´hotel que pretenen construïr a la Font Roja. La Colla Ecologista La Carrasca, d´Alcoi, ens ha facilitat aquestes dades, sobre les que basen el seu rebuig al projecte:
L´acte va estar ple de propaganda i de veritats a mitges. El pla de participació pública és enganyós i parteix d´una posició predeterminada.
El projecte és insostenible des del punt de vista econòmic, social i ambiental. L´hotel tindria 35 habitacions, i segons el president de la Diputació, si fos més reduït no seria rendible. No respon a criteris ambientals ni a les necessitats que pogueren haver, sinó que la intenció és privatitzar-lo.
En la presentació no es fa cap menció a les necessitats d´aigua que tindria l´hotel, ni d´on s´extrauria. L´aqüífer del Menejador és molt reduït, i en cas d´explotar-lo, s´assecarien les fonts del Parc Natural, inclosa la mateixa Font Roja.
Es construïrien 3 plantes en altura, i en superfície es supera l´extensió dels antics xalets, s´haurien d´excavar més terrenys i una planta subterrània que destruïria l´alcavó de la Font Roja.
La zona d´aparcament destruïria l´actual zona d´acampada GRATUÏTA i les àrees recreatives,
zones d´autèntic ús social i excursionista.
S´eliminaria també la Glorieta dels Paellers, restant al paratge valor recreatiu i social, i el seu ús gratuït, per donar pas a la privatització.
La privatització dels espais d´ús públic gratuït també minvaria la superfície disponible per a futures necessitats de gestió del Parc Natural.
S´haurien de construïr noves dependències per a la brigada de manteniment del Parc Natural, que costarien 226.000 euros. A l´Ajuntament d´Alcoi i la Diputació d´Alacant (del PP) no els importa gens la conservació del Parc Natural ni la seua vocació d´ús públic.
Després de tots aquests arguments de la Colla Ecologista La Carrasca, aquest col.lectiu mostra la seua oposició al projecte de l´hotel de la Font Roja, i des de TERRA VERDA recolzem totalment la postura dels ecologistes alcoians. Cal dir que el carrascar de la Font Roja gaudeix de mesures de protecció des del segle XIV, és el bosc mediterrani millor conservat, sens dubte, de les comarques del Sud del País Valencià, i és necessari, no sols mantindre´l sinó encara més, incrementar el seu valor natural per a que les futures generacions el puguen gaudir com el podem gaudir nosaltres. Hi han alternatives molt més respectuoses a aquest projecte, com la del PSPV-PSOE d´Alcoi, que contemplaria la restauració dels xalets per a ús públic i la construcció d´un hotel al principi de la carretera de la Font Roja, fora del Parc Natural, o la del BLOC d´Alcoi, que consistiria en un complex turístic, cultural i ambiental al Salt, recuperant els antics edificis, la qual cosa no suposaria ocupar més territori.

26 octubre 2009

EXCURSIÓ 25 D´OCTUBRE. TEIXERA D´AGRES





Ben entrada la tardor, i amb un dia quasi estiuenc, ens dirigim a la serra de Mariola, i recorrem un sector ombrienc dels millor conservats de tota la serra. Eixim des del llavador d´Agres per un camí asfaltat en direcció al poblat del bronze de la Mola, esmorzem a la font de l´Alficosset, i per una senda que en un principi davalla una mica, i més endavant guanya alçada a poc a poc, arribem a la carena de la serra, a envistes de Muro, des d´on prenem una senda que busca la cresta, passant de forma alternada a l´ombria i a la solana. A l´arribar a una allargada pedrera decidim anar planejant cap a la Teixera, en comptes de pujar al cim del Teix, entre aurons de colors tardorals. Des de la Teixera passem al següent barranc, just davall del refugi Montcabrer, i d´allí baixem per una senda còmoda a Agres passant pel castell i el convent. Us dirigisc al meu blog CAMINS I SENDES per a que pogueu veure la descripció i les fotos d´aquesta excursió, ja que allí ja la vaig descriure en el seu dia exactament igual que ahir la vam fer. L´enllaç és: http://caminsisendes.blogspot.com/2009/04/ombria-dagres.html. Us deixe ací unes quantes fotos.

24 octubre 2009

GIRONA DECIDEIX

La nova plataforma Girona Decideix presentarà en el ple municipal del 10 de novembre la moció per donar suport a una consulta sobre la independència a la ciutat. Un dels portaveus de la plataforma, Biel de Montserrat, va avançar la voluntat d'iniciar contactes amb «les entitats veïnals, culturals i institucions per garantir una participació altíssima». Les tres entitats consideren que la consulta als ciutadans «s'ha de viure com un acte de normalitat democràtica». La voluntat dels organitzadors és que la ciutadania es mobilitzi per garantir que hi hagi «una participació massiva».Si l'Ajuntament aprova la moció, Girona es convertirà en la primera de les quatre capitals catalanes que farà la consulta popular amb el suport consistorial.

ALTRE REGAL

Com ja us vaig prometre, abans que acabara octubre deixaria altre regal als seguidors de TERRA VERDA. Ací el teniu: un grapat de fotos tardorals del Parc Natural de la Font Roja. Al cap i a la fi és el regal que ens oferix la natura any rere any sempre que arriba la tardor. Són de 3 dates diferents: 1 de novembre de 2003, 8 de novembre de 2007 i 26 d´octubre de 2008. Les teniu en el vídeo de la columna de la dreta. Espere que us agraden.

17 octubre 2009

PER LA LLIBERTAT I LA TOLERÀNCIA

Reproduisc ací íntegrament un article de José Beteta, extret del seu blog "El cau d´un rabosot".
BASAURI PODRIA SER ALZIRA.
Muy buenas. El que escribe estas líneas tiene por nombre Joseba Urrutia, ciudadano vasco natural de Basauri, una localidad de poco más de 40.000 habitantes cercana a Bilbao. De profundas convicciones demócratas, siempre he creído en la libertad, en todos los sentidos. Pronto me interesé en la política y empecé a militar en el Partido Popular de mi localidad. Soy vasco, decididamente vasco y consciente de la personalidad propia que tenemos como pueblo dentro del contexto de la nación española y no me avergüenzo de pensar lo que pienso.
Cuando entré en política, fruto de mis ideales demócratas, era un tanto ingenuo y llegué a creer que podría defender mis ideas, tan válidas como las que más, con total libertad sin que viera peligrar mi integridad física ni la de mis compañeros. Pensaba que los ataques de los violentos no alcanzarían mi ciudad, que era muy difícil que pudiera llegar a afectarme la violencia terrorista. ¡Pobre ingenuo!
Hace dos años colocaron una bomba en la sede del PP. Afortunadamente no llegó a explotar. Sólo fue un susto, tanto para los militantes populares como para los vecinos de las viviendas contiguas. Meses después, nos reventaron las ventanas de la sede con piedras. Afortunadamente a esas horas no había nadie en el edificio y no lamentamos daños humanos. Desgraciadamente los sufrimos algún tiempo más tarde. Una concejal popular de un pueblo vecino recibió una pedrada durante una manifestación que le produjo una brecha junto a la ceja. Por centímetros nuestra compañera se salvó de perder un ojo... o la vida.
Nuestras sedes son atacadas continuamente por los enemigos de la democracia: hemos contabilizado alrededor de 300 agresiones contra militantes y sedes de sindicatos, partidos y organizaciones no abertzales en los últimos meses, que van desde pintadas, amenazas en internet, agresiones físicas, sedes quemadas, etc. Una de las últimas agresiones que más de cerca me afectaba fue la sufrida por un joven administrador de un conocido portal web afín a los ideales del PP, que fue agredido en la puerta de su casa de Bilbao por una quincena de encapuchados que le amenazaron de muerte si no abandonaba su tarea informática. El joven iba acompañado por una amiga que también fue agredida mientras los energúmenos le gritaban “guarra” y “putita españolita”.
Desde hace un tiempo, en Basauri aparecen con especial virulencia los conocidos como “muros de la vergüenza”, es decir, pintadas que enaltecen la violencia contra aquellos que no pensamos como ellos. Desde el PP local se condenó la aparición de estas pintadas, muchas de las cuales estaban cerca de centros educativos, y se pidió que fueran borradas y que se realizaran actuaciones con los más jóvenes para prevenir futuros intolerantes. Ante la falta de reacción por parte de las autoridades, los miembros de Nuevas Generaciones decidimos borrarlas a plena luz del día. La Ertzaintza nos prohibió borrarlas si no les presentábamos la autorización de los dueños de la pared donde se encontraban las pintadas. Finalmente conseguimos dicho permiso y pudimos borrarlas. Días más tarde, y como reacción, nuestra sede fue atacada con pintadas amenazantes del tipo “Españoles no. Os vais a quemar”.
La última de las agresiones la padecí en mis propias carnes. Días antes de la Aste Nagusia de Bilbao, la Semana Grande, el consistorio bilbaíno celebraba su tradicional acto cívico de homenaje a la Ikurriña y a la personalidad vasca. Un acto que desde la Transición ha perdido su carácter popular, de homenaje de todos los vascos hacia su tierra y su bandera, y ha sido apropiado por el nacionalismo vasco. En este sentido, el PP ha tenido parte de culpa porque en su día decidió mantenerse al margen de dicha muestra de fervor vasquista por no estar de acuerdo con las connotaciones nacionalistas del acto y por no sentirse identificado por las consignas que allí se pregonaban. No obstante, en el seno del partido ha habido siempre sectores que apostaban por recuperar dicho acto de homenaje al País Vasco. Los militantes del PP somos tan vascos como los del PNV o Eusko Alkartasuna y tenemos, por tanto, el mismo derecho a manifestar nuestro sentimiento como cualquier otro vasco.
Este año, por suerte, el PP de Bilbao decidió convocar a sus militantes a acudir con pancarta propia a dicho acto institucional. La noticia fue muy bien acogida por muchos compañeros de otras ciudades que confirmaron su presencia. No tardaron en llegar las amenazas por parte de conocidos grupos violentos que responsabilizaron a Basagoiti, líder del PP vasco, de cualquier incidente que pudiera ocurrir. Dichos elementos animaban a recibir “con patadas y puñetazos” a cualquier españolista que osara acudir al homenaje. Basagoiti denunció las amenazas y pidió protección policial durante la jornada reivindicativa. Desde el Departamento de Interior del Gobierno Vasco se nos aseguró que la Ertaintza velaría por la seguridad de los militantes populares.
Nada más llegar, el poco menos de un centenar de valientes del PP que decidimos acudir, fuimos recibidos con una lluvia de huevos llenos de pintura por parte de un grupo de violentos. Hasta ese momento la Ertaintza no nos había acompañado. Estábamos solos ante lo que sabíamos que iba a ser una agresión con límites insospechados. Antes de que apareciera la Ertzaintza, los violentos nos insultaron, empujaron, propinaron patadas y nos quitaron las banderas de nuestro partido, impidiéndonos finalmente incorporarnos a la marcha de homenaje a la enseña vasca. La Ertzaintza apareció justo para evitar un linchamiento. Cumplieron con su trabajo, pero llegaron tarde y en un número escaso. Dos de nuestros representantes en el parlamento vasco acudieron para con su intervención procurar que la Ertzaintza se esmerara en el cumplimiento de su misión. Los violentos nos siguieron por las calles de Bilbao, acorralándonos. Oí los gritos de los jóvenes radicales: “¡Urrutia, jódete!”. Me conocían y apuntaban directamente hacia mí. No hubo detenciones. Días después se jactaban públicamente en sus foros de internet de las agresiones cometidas.
Esta es una muestra de la falta de libertad que vivimos la minoría popular en el País Vasco. Por suerte la acción de los cuerpos de seguridad contra esta gente es contundente. Cada semana hay nuevos avances en la lucha contra el terrorismo. Los partidos y asociaciones afines son ilegalizadas y sus cabecillas encarcelados. Aun así, no se puede hablar de libertad en Euskadi. En este momento me juego mi integridad física escribiendo estas líneas. Indignante... ¿verdad?
Per sort, Urrutia és un personatge de ficció.
Per sort, Joseba Urrutia és tan sols un personatge de ficció que ha servit per a que molts de vosaltres ara mateix vos sentiu més demòcrates que mai, més partidaris de la llibertat d’expressió i més convençuts de que els valencians no patim la mateixa situació que els bascos. Vos equivoqueu.
Joseba Urrutia és Jose Beteta, no és del PP sinó del BLOC i no és de Basauri sinó d’Alzira. Els fets relatats per Joseba són fets reals patits en primera persona. Fa dos anys la bomba en la seu nacional, les continues agressions a les nostres seus, les agressions físiques a companys, la impunitat amb la que actuen els grups d’extrema dreta en el País Valencià... tot és verídic. Els murs de la vergonya els tenim en la nostra ciutat, on han proliferat les pintades nazis. L’agressió a l’administrador del portal valencianisme.com va ocórrer el darrer 8 d’octubre, vespra del dia dels valencians. La pedrada a una regidora nostra va ocórrer a Gandia. L’agredida va ser Maite Peiró, regidora valencianista de l’Alqueria de la Comtessa. No hi va haver detinguts.
La fictícia marxa d’homenatge a la Ikurriña és la Processó Cívica del 9 d'octubre, a la qual un centenar de militants i simpatitzants del BLOC voliem acudir com veniem fent els últims anys. Els agressors en este cas sí que tenen nom i cognoms, i les entitats i partits feixistes agressors també. No poguérem participar. Ens reberen amb ous de pintura, espentes, insults, patades, sense que hi haguera cap detingut.
La diferència entre Joseba i un servidor és que, mentre totes les agressions patides per ell van ser portada dels mitjans de comunicació autonòmics i estatals, les nostres agressions queden en l’oblit. No hi han detencions, No s'aplica la llei de partits. No s’investiga. Es permeten manifestacions racistes i xenòfobes d’estos grups. Com pot ser que una organització terrorista amb dècades d’història com ETA patisca detencions cada dos o tres setmanes, i els grups d’extrema dreta valencians actuen amb total impunitat? O els nazis són molt espavilats i els etarres molt ignorants, o les forces de seguretat no estan fent tot el que poden per a combatre la violència feixista en la nostra terra. PP i PSOE són responsables directes d’estes agressions per no posar els mitjans necessaris per a evitar-ho.
Basauri podria ser Alzira. Malauradament, no ho és.

ORDESA 2009

En els següents posts us oferisc unes quantes fotos i descripicions de l´expedició que els grups Natura i Gent i el Centre Cultural Castellut van organitzar a Ordesa per al pont del 9 d´octubre. Per a l´any que ve, Natura i Gent té previst projectar un vídeo amb les fotos del viatge, una de les activitats del 10 aniversari del grup.

MORILLO DE TOU








Després de 8 hores en cotxe i de travessar el port del Serrablo per una carretera estreta i regirada, arribem a Boltaña, i en 6 quilòmetres més, a Aínsa (L´Aínsa en aragonés), on es junten els rius Ara, provinent d´Ordesa, i el Cinca (Zinca en aragonés), que baixa des de la vall de Pineta. 5 quilòmetres riu avall arribem a Morillo de Tou, on ens quedarem a dormir. És una pedania de L´Aínsa que es quedà despoblat. Va ser expropiat per a la construcció d´un embassament, però mai no arribà a quedar cobert d´aigua, i després d´anys d´abandonament, la Confederació Hidrogràfica de l´Ebre el va cedir a CCOO per a que gestionaren la seua reconstrucció i explotació. Aquest és un dels millors exemples de recuperació d´un poble abandonat. S´ha respectat quasi per complet l´arquitectura i els materials originals. El poble té ara un restaurant, una biblioteca, un càmping, diversos allotjaments, i fins i tot, un museu de terrisseria ubicat a l´església. Tot l´entorn de les cases està ajardinat amb frondosos arbres.

VALL DE PINETA











Després de dinar volíem aprofitar les hores de sol que quedaven per aproximar-nos al Pirineu. Des de l´Aínsa, per una carretera serpentejant que recorria el riu Cinca (Zinca en araganés), passem per diversos pobles, alguns aprofitant algun ample de la vall, i altres encaixonats entre els congostos: Escalona, Laspuña, Lafortunada, Salinas de Sin, i per fi, Bielsa. Ací deixem la carretera que en 12 quilòmetres ens deixaria en la frontera amb França, i ens endinsem per una carreteret empinada que de seguida deixa el poble ben avall. I ens situem al mig de la vall de Pineta. Al principi hi ha un petit embassament, i tota la vall en forma d´U ens mostra el seu origen glaciar. A una banda i altra, altes muntanyes, cingleres i faixes rocoses, i els boscs de fajos i pins escalant per les vessants. Algunes torrenteres porten aigua, que es precipita des de les parts més altes: el barranc de As Fayedas, Fuen Blanca, La Tosca... Els desnivells des del fons de la vall fins als cims més alts arriba a 1400 metres a la part d´ombria, i uns 2000 al fons de la vall: des dels 1300 del Parador Nacional, fins als 3355 del Monte Perdido, en sols 4 quilòmetres de distància. Des del refugi de les pistes d´esquí de fons, en front del Parador, encetem una curta i bellíssima senda que ens puja per uns paratges de prats amb vaques, fagedes, pinars i falguerars. Des d´allí anem contemplant tota la vall aigües avall del Cinca, i les cascades del riu que es bifurquen des del capdamunt del circ i es despenyen pel Balcó de Pineta. I acabem la ruta en un pontet que travessa el riu amb unes sorolloses cascades. El riu s´encaixona per un estret rocós. Des d´allí tornem per on hem vingut. El sol s´ha amagat darrere les grans serres, i a poc a poc fa fent-se de nit. I ja a l´Aínsa, recorrem el casc antic, perfectament conservat, i busquem lloc per a sopar.

16 octubre 2009

L´AÍNSA




Quan baixem de Pineta donem una volta per Aínsa (L´Aínsa en aragonés, hi ha que respectar la toponímia), i buscar lloc per sopar, com ho farem també els dos dies que resten. És un poble medieval, coronat per un castell, en realitat una muralla amb una torre a cada cantó i un ampli pati d´armes. A la vora hi ha un extens espai per aparcar. A l´altra banda del castell, la plaça Major, tota porticada amb arcs de mig punt i gòtics, on hi han un bon grapat de restaurants. Els carrers que parteixen des de la plaça cap avall són estrets, i totes les cases de pedra. Pareix com si haguérem retrocedit 700 o 800 anys, si no fóra per les tendes de records i pels bars i restaurants.

EL CANYÓ D´AÑISCLO


















Comencem a caminar des de la carretera per una sendeta descendent que de seguida ens porta al pont de San Úrbez, un antic pont de pedra, a la vora del qual hi ha un altre més recent. El camí continua empedrat per l´altra banda del riu Bellós amb una barana de riba de pedra, i passa per l´ermita de San Úrbez, una simple balma amb paret de pedra. Dins d´ella hi han uns bancs i un altar, i en una coveta envoltada d´heura, una verge. Davall naix una fonteta. A la banda de baix, el riu Aso, provinent de Fanlo i Nerín, uneix les seues aigües a les del Bellós. El camí segueix per la banda dreta fins arribar a vora riu, i acaba en el pont de Sangons. A partir d´allí, entre cascades, ja esdevé senda i transcorre per l´altra banda. A la dreta, els cims de Sestrales Alto i Bajo fan un desnivell de més de 1000 metres sobre el riu. El paisatge és espectacular. Els boscs de fajos, pins negres i rojos i avets trepen entre les penyes, i s´agafen a qualsevol racó on la gravetat els permet creixer. La senda va enlairant-se. Les cascades es succeeixen riu amunt, i el bosc es fa cada vegada més frondós. Predominen els fajos, i en la part més baixa, un dens sotabosc de boix. S´alternen alguns grèvols, teixos, aurons, i quan més amunt, més proporció d´avets.
Fem una paradeta poc abans de la meitat del camí, en un replanell rocós a partir del qual el riu es precipita per algunes gorges, i continuem pujant de forma més decidida. La senda va apartant-se del riu per poder superar un estret, però no deixem d´escoltar el so de les cascades. Més amunt anem veient bolets de diverses espècies, i fins i tot alguns rovellons. A la part més alta entrem en una fageda espessa, amb alguns exemplars molt vells, que a penes deixen passar la llum del sol. Les roques estan totalment cobertes de molsa. De nou acabem caminant per la vora del riu, i ens trobem un preciós paratge: la Ripareta.

LA RIPARETA





Com que ja no ens anava a donar temps d´arribar a la Fonblanca (el naixement del riu Bellós), perquè encara quedaven dues hores i mitja, i ja s´anava fent hora de dinar, parem en un paratge anomenant la Ripareta, un replà rocós a la vora d´unes cascades del riu. Ens hauríem quedat allí hores i hores, entre els acolorits fajos il.luminats per la llum del sol, i la música més harmònica i relaxant que poguem escoltar: la de l´aigua. Una vegada allí comprovem que altres grupets de gent també anaven instal.lant-se allí per a dinar. Després vam encetar la baixada, ja sense parar, cap al punt de partida.

15 octubre 2009

MIRADOR




Quan ja ens en baixàvem cap a l´Aínsa per la carretera de tornada, des del capdamunt d´un port ens atansem a un mirador. Es veu el Canyó d´Añisclo des de 1200 metres d´altitud, tota l´escletxa que recorre el riu, i que hem estat recorrent nosaltres, els pics Sestrales Alto y Sestrales Bajo a la dreta, amb 2101 i 2075 metres respectivament, i a l´esquerra, el Mondoto, amb 1957. Al fons es distingeix entre la boira la Punta de las Olas, amb 3002. Si mirem avall, seguirem el riu pel Desfiladero de las Cambras, per on discorre el riu Bellós, i la carretera de pujada que hem fet aqest matí, i al fons, algunes muntanyes imponents a l´altra banda del Cinca: la més alta i llunyana, la Peña Cotiella, de 2912 m, i la Punta Lierga o Bocolón, amb 2269, més immediata a Laspuña. La carretera serpentejant davalla a Escalona passant per boscos de solana amb espessos carrascars, i per alguns atractius poblets com Vió, Buerba, Gallisué i Puyarruego.

TORLA





Després d´un esmorzar ràpid a l´Aínsa i de comprar el que ens feia falta per dinar, prenem la carretera de Torla. Fins passar Boltaña és una carretera ampla i bona, però uns quilómetres després s´estreteix i serpenteja per l´encaixonada vall del riu Ara. En poc més de 40 quilòmetres, i després de passar per Fiscal, Broto i algun que altre llogaret, arribem a Torla. No podem accedir al Parc Nacional en cotxe, però hi ha un servei d´autobusos que ens porta al principi del sender. Els dies de festa com avuí, aquest servei es veu desbordat, i a més a més, no hi ha lloc per aparcar, així que ens toca deixar el cotxe fora del poble. Fins arribar a la parada de l´autobús cal travessar Torla de punta a punta, el que permet veure la bellesa dels seus carrers, l´arquitectura típica del Pirineu, de cases de pedra amb les finestres adornades amb flors, i el conjunt urbà amb el millor marc que podia tindre: la vall del riu Ara i la figura imponent del Mondarruego al fons. A la parada dels autobusos la cua és llarga, toca esperar més d´una hora, però els paisatges que es poden contemplar des d´allí fan l´espera més agradable.
Torla disposa d´una àmplia oferta turística: 5 o 6 càmpings i un bon grapat d´hotels i cases rurals.

14 octubre 2009

LA SENDA DE LOS CAZADORES










L´autobús ens deixa al bell mig d´una praderia vigilada, per la dreta, per la punta Acuta (2242 m), i per l´esquerra pel Gallinero (2752 m), per l´esmolat Tozal de Mallo (2254 m), i pel Mondarruego, que ja veiem des de Torla, i que ja anem deixant enrere. La praderia està a poc més de 1300 metres d´altitud, vora riu, i hem de pujar tota l´ombria fins al mirador de Calcilarruego (1964 m). Mirant en línia recta sembla impossible, però la senda de los Cazadores va fent zigues-zagues, fent prou còmoda la pujada, això sí, esmerçarem més d´una hora i quart fins arribar al mirador. Al prinicipi domina la vegetació de fajos, i quan anem guanyant altitud es barregen amb els avets. La part més alta està ocupada per pins negres (pinus uncinata), no els hem de confondre amb el pi negre o pinassa (pinus nigra). Aquests creixen fins més amunt inclús dels 2000 metres, i ací tenim un exemple clar, perquè els veurem, de forma aïllada, sobre les faixes rocoses, fent de límit del bosc. Des del mirador veiem el fons de la vall a gran profunditat, i en front, la cascada de Cotatuero, que veiem i escoltàvem durant tota la pujada. A l´esquerra del circ de Cotatuero, el Gallinero, i a la dreta, el Monte Arruebo. Al darrerre, el Descargador (2627 m), i si la boira ho haguera permés, podríem haver vist el Taillón (3134 m), El Casco (3006 m), i la Brecha de Rolando (2807 m), pas fronterer entre Aragó i França. Tota aquesta línia de cims són la fita entre ambdós territoris, però la boira només deixa entreveure de quan en quan algun tros de vessant, i en algun racó, restes de neu que ha aguantat tot l´estiu. Si mirem al final de la vall en sentit descendent, ens barra la vista el cim pelat de la Peña de Otal (2701 m).
Des del mirador anirem caminant per la Faja de Pelay. Al principi de la senda hi ha un petit refugi sense porta.

LA FAJA DE PELAY





Entre les cingleres que culminen la serra i un allargat penyassegat discorre la senda de los Cazadores, a una altitud de 1800-1900 metres, gairebé plana. Al principi predominen les pedreres amb pi negre dispers, alguns bedolls, rodals de fageda, moixeres de guilla i algun avet. La senda va prenent la mateixa direcció que el riu i que la cresta de la serra, girant a l´esquerra gradualment, cosa que fa que a poc a poc aniguem veient els cims que fins aleshores restaven ocults: el Cilindro de Marboré (3325 m), el Monte Perdido (3355 m), i el Pico de Añisclo (3259 m), així com les praderies del circ de Soaso, amb el riu Arazas formant cascades esglaonades: las Gradas de Soaso, per les que anirem a la tornada. A l´altra banda del riu, la Punta Tobacor (2779 m), a la que el riu va donant la volta. I quan ja es veu el fons de la vall ja es reconeix la Cola de Caballo. En un replà herbós parem a dinar.

LA COLA DE CABALLO






Després de dinar, en poc més de 10 minuts, davallem a poc a poc per praderies d´herba tendra, per on veiem nàixer rierols que van afegint aigua a l´Arazas. Al fons del circ de Soaso, en un racó rocós, es precipita la més coneguda de les cascades de tota la vall: la Cola de Caballo. Ja l´anavem veient des de feia una llarga estona. L´indret està ple de gent de gom a gom, fent fotos d´aquesta meravella natural.

13 octubre 2009

RIU ARAZAS










Després de veure la Cola de Caballo, recorrem el riu Arazas en sentit descendent, per les àmplies praderies que veiem des de la Faja de Pelay. Prompte el riu s´enfonsa en precioses cascades: las Gradas de Soaso. Al paisatge comença a predominar de nou el bosc. Al principi conviuen els fajos amb moixeres de guilla, bedolls, alguns pins, corners... però a poc a poc acaba predominant la fageda. Quan ja planeja el camí, el bosc esdevé impressionant: els fajos a penes deixen entrar el sol, són exemplars de gran alçada, troncs vells, i una catifa de fulles marrons que ja van caient i entapissen tota la terra. S´escolta el so del riu, però durant un temps no el veurem. A estones, els fajos encara conserven el color verd, i en altres rodals ja han adquirit els colors tardorals: grocs, rogencs, ocres, marrons... I quan a l´esquerra veiem un baixador esglaonat cap a un mirador, no podem evitar davallar a veure una de les cascades del riu Arazas. A partir d´ací és una succesió de preciosos salts d´aigües braves i abundants: la cascada del Estrecho, la de la Cueva... i al capdavall, un pontet, on tant fa si el travessem com si no, perquè els dos camins van paral.lels al riu camí de l´aparcament. Seguim a l´ombra dels fajos, amb els frontons rocosos de l´Arruebo. Quan ja escoltem la cascada de Cotatuero i endevinem el barranc per on cau, ja pressentim el final de la ruta. Ja va fent-se fosc, i només ens resten 10 minuts per arribar a l´esplanada on prendrem l´autobús. Durant el temps d´espera se´ns fa completament de nit. Arribem a Torla, on tornem a agafar els cotxes. En poc menys d´una hora estem a l´Aínsa. Ens espera un bon sopar, ben divertit, i a l´endemà, la tornada a Castalla, més de 700 quilòmetres de cotxe i la visita a Albarracín.

ESCALA A ALBARRACÍN





Durant la llarga tornada aprofitem per a parar al poble medieval d´Albarracín. Només ens hem de desviar 29 quilòmetres, però paga la pena. A banda del bon dinar que ens espera, és tota una sorpresa aquest poble amurallat, construït sobre la vessant del canyó del Guadalaviar. Els carrers estrets i regirats, amb costeres amunt i avall, l´arquitectura típica de cases estretes i altes de parets rogenques balcons de fusta i les muralles que pugen fins al capdamunt d´un turó, imprimeixen una forta identitat a Albarracín. A més a més, els jardins vora riu, a més de ser una àmplia zona verda, donen un toc romàntic al conjunt del poble.

05 octubre 2009

EXCURSIÓ A LA COVA TALLADA (XÀBIA)














Des del mateix port de Xàbia ens esperava una de les rutes litorals més boniques que podem fer al nostre País. Només començar i veure els penyassegats, els qui encara no coneixíem aquestes terres ja presagiàvem una excursió ben completa. Pugem al far del cap de Sant Antoni per una senda molt emboscada, que de quan en quan ens donava diverses perspectives de la badia de Xàbia, el port i el barri marítim. Des del far i els seus miradors, les vistes eren molt més àmplies, i encara més des de la microreserva de flora, on podiem albirar a l´altra banda un gran tallat vertical amb una cova penjada a més de mitja altura, amb estalactites.
Continuem per una senda quasi paral.lela a la carretera, de vegades pel mig d´espés pinar, on les pluges intenses de les setmanes anteriors ja havien fet nàixer bolets de diferents espècies.
Així arribem a un santuari. A la vora hi ha un vell garrofer, el lloc que triem per esmorzar.
Des d´un punt de la carretera que hi accedix, a uns 200 metres, entrem per un camí que passa per la vora d´uns xalets, sempre entre pinars, i a poc a poc va davallant fins enfilar-se en un barranc. Sense adonar-nos-en, ens veiem immersos en el barranc, i la senda es fa relliscosa en alguns trams. Hi ha un pas on ens hem d´ajudar d´una cadena enganxada a la roca. Les pluges fan tornar a relluïr la verdor dels arbusts: llentiscles, coscolles, margallons, xares, cepell florit i algunes lianes d´aritjol. Al fons, la silueta del Montgó va quedant oculta, i a canvi se´ns apareix molt avall el blau de la mar, cap on nosaltres anem. La baixada es fa fins i tot perillosa, però prompte arribem a un petit altet on ja podem gairebé tocar l´aigua. És ací on les últimes estribacions del Montgó arriben a tocar la mar en uns fragosos penyassegats. Només cal destrepar un poc fins trobar la gran sorpresa del dia: la Cova Tallada. I la trobem sense esperar-la. Si no sapiguérem que estava allí, fàcilment ens hauria passat desapercebuda, però quan entrem dins contemplem la seua grandària i les formes espectaculars. Des del sostre cauen milers de gotetes d´aigua dolça, que es recullen en tolls. I al fons, l´aigua del mar arriba a entrar dins la cova per diverses obertures. Però el més curiós de tot és que aquesta cova és artificial. Es tracta d´una pedrera ja explotada pels romans. D´ella s´ha extret la pedra i s´ha transportat per mitjà de barques. L´església de Xàbia està construïda amb la pedra d´ací. I ens imaginem haja sigut gràcies a la mà de l´home, per la qual ara podem gaudir d´un lloc tan impresionant. Entrem uns metres cap endins amb la llum de les llanternes, i ens crida l´atenció la presència d´un petit rierol subterrani i de diverses piles que recolleixen les gotetes que cauen des del sostre, construïdes per a que els picapedrers pogueren beure. Un bon bany, ben agraït en un dia encara calorós, ens permet veure la cova des de la mar, a través de les finestres que la comuniquen amb la cova. És el moment de relax que ens farà agafar forces per a la tornada.
Desfem camí fins tornar al santuari. El sol ja cau a plom, i l´ombra dels pinars ens ve bé. Des del santuari encara pugem una mica més, fins arribar a una série de molins de vent, 11 en total. Els molins es troben en diferens estats de conservació. Alguns han estat restaurats, altres en ruïnes, i algun d´ells, fins i tot habitat. Des d´allí tornem a veure Xàbia i tota la seua badia. Al fons endevinem el cap de la Nau, un cim ple d´antenes, immediat al Poble Nou de Benitatxell, i un poc borrosa per la boirina i per la distància, la cresta de Bèrnia. A la dreta, el Montgó, un dels primers parcs naturals declarats al País Valencià, com una muntanya màgica. Al descens, deixem les marques del PR i fem cas a la nostra intuïció, puix la senda senyalitzada portaria al poble, i nosaltres ens dirigim al port, uns 2 quilòmetres distants del casc urbà. Al principi, la senda sembla clara, per damunt d´una alta riba de pedra, però a l´arribar a una caseta enderrocada, desapareix, i, serra a través, de seguida eixim als carrers d´una urbanització que trepa per la muntanya. Seguint el carrer principal avall, en poc temps acabem al port, on tenim bona cosa de restuarants per triar on anem a dinar. I ho fem en un d´ells, a la vora de la mar, amb el relax del so de les ones.

02 octubre 2009

REGAL PER ALS SEGUIDORS I SEGUIDORES DE TERRA VERDA

Després de les generoses pluges de setembre, la serra de Mariola torna a mostrar tot el seu esplendor, en forma d´aigua. El Racó de Sant Bonaventura, el riu d´Agres... Els barrancs de l´ombria de Mariola, que durant l´estiu estaven esperant les pluges tardorals, s´unflen i descarreguen les aigües cristal.lines formant precioses cascades: a Agres, la font de l´Assut, la Primera Jordana i la font del Molí Mató, que naix a l´interior d´una misteriosa cova, la cova del Mont Blanc. A Alfafara, les fonts de l´Assut, del Tarragó i el Racó de la Font. No cal anar massa lluny per veure l´espectacle de l´aigua. Tenim el privilegi de viure molt a prop d´un paradís natural com la Mariola. Us deixe com a regal aquest vídeo: MARIOLA. TARDOR 2009, que recull tots aquests paratges amb un element comú: l´aigua. El podreu veure a la columna de la dreta. Per a finals de mes us reserve una altra sorpresa. Espere que us agrade.

29 setembre 2009

EXCURSIÓ A XÀBIA


La pluja que ens acompanya durant la segona meitat de setembre va obligar a ajornar l´excursió programada per Natura i Gent i el Centre Cultural Castellut per al 27 de setembre al diumenge següent (4 d´octubre). L´hora d´eixida es manté a les 7.30, des del lloc de costum. El recorregut anirà des de Xàbia a la Cova Tallada, per la soca del Montgó, i a la tornada passarà pels molins de vent.

20 setembre 2009

EXCURSIÓ 20 DE SETEMBRE DE 2009. PLANISSES - OMBRIA ESPESSA.










L´últim diumenge d´aquest calorós i eixut estiu ja mostra un aspecte totalment tardoral. Durant la nostra excursió a penes hem arribat a veure el sol, i fins i tot ens arribàvem a témer que ens caiguera alguna gota. Les darreres pluges han tornat la saó al bosc, podem sentir l´olor de terra humida, els camins s´omplin de regalladors, i l´amenaça d´incendis forestals que tant de mal han fet en altres indrets peninsulars, va quedant enrere.
Per començar la temporada, una ruta curta, quasi íntegrament dins del nostre terme, que ens permetrà conéixer alguns racons encara no trepijats per molts de nosaltres. Tot i que aquesta excursió la prenem amb calma per anar recuperant la forma, no està exempta d´un punt d´aventura, ni encara menys de referències literàries. Comencem des de mitjan pujada al Portell de Catí, on un camí a l´esquerra ens porta al barranc de la Fusta. Pugem per la ja coneguda pista que voreja el barranc fins arribar als masos de Planisses. Des d´allí agafem un camí que s´endinsa pels bancals, ara de sembrat, però anys enrere de vinya. Passem per la vora d´una carrasca rabassuda, i pujant pel marge dels bancals travessem una part de bosc una mica aclarit. Prompte eixim a altre camí que ens mena costera avall a una casa totalment enrunada, que als mapes apareix com a "Planisses Jorro". Des de la mateixa casa, i travessant uns bancals a la dreta, davallem una mica fins arribar ben a prop de la pista que puja des del refugi de la Melonera, però poc abans, el nostre company Paco ens mostra un petit replanell on hi ha un antic naixement d´aigua a l´interior d´una coveta, sec des de fa temps. És una mostra de còm, per molt recorreguda que tinguem la nostra serra, encara queden molts elements que descobrir, i que no deixaran mai de sorprendre´ns.
Remuntant pel tallafocs eixim al pou de neu de Planisses, i més endavant trenquem a la dreta per un camí que ens porta, en poc més de cinc minuts, a les Penyes del Salt. Aquest és el punt on anem a esmorzar, un preciós mirador natural on només atansar-s´hi, ja fa feredat. Es tracta d´un espadat rocós d´uns 40 o 50 metres de caiguda sobre els pinars de la vessant llevantina de la serra del Maigmó. Enric Valor fa diverses referències a aquest salt, però és a "Contalles de la boira", dins del llibre "Narracions perennes", on podem llegir la corprenedora història d´amor entre Adrià i Maria, on entren l´avarícia dels pares de la noia, les seues mentides, i la desesperació del protagonista que per poc no l´aboquen a estimbar-se pel precipici. Recomane especialment la seua lectura.
Amb forces renovades retrocedim una mica fins arribar al tallafocs que puja per la carena, a la vora del qual ens trobem unes instal.lacions il.legals: un armaçó d´una tarima, un dipòsit d´aigua, una estufa de llenya (a la vora de la llenya seca del bosc!!!), un compresor i una taula de fusta encadenada a un pi), fet que per descomptat anem a posar en coneixement de les autoritats de Medi Ambient. A l´arribar al punt més alt del tallafocs, que ara dobla a la dreta per davallar fins a la carretera d´Alacant, prenem una sendeta que baixa seguint la carena, ara pel mig d´un frondós pinar amb carrasques. I ací ve quan comença l´aventura. La senda, que probablement fa mesos que ningú petja, de vegades arriba a perdre´s, i ens obliga a caminar una mica bosc a través, fins retrobar-la. Pel camí veiem alguna carbonera, i divisem tota l´allargada cinglera de l´Empenyador, a l´altra banda del barranc de la Fusta. A poc a poc, la baixada es fa més vertiginosa per l´anomenada Ombria Espessa, fins que eixim a un camí que menava a una pedrera, i que ara està en desús, fins al punt que al travessar el barranc de la Fusta, sembla que l´aigua se l´haja emportat per davant. I quan tornem a la pista per la que pujàvem, en menys de 10 minuts arribem als cotxes.
Us convidem a vindre diumenge que ve a buscar la Cova Tallada, just a la soca del Montgó. Si l´oratge acompanya podríem prendre l´últim bany de la temporada. Us recordem que l´hora d´eixida serà a les 7.30. Com que l´excursió es per a tot el dia, gaudirem d´un bon dinar a la vora de la mar. I també us recordem que per al pont del 9 al 12 d´octubre farem una expedició al Parc Nacional d´Ordesa, al Pirineu Aragonés. Encara queden 2 places lliures. Encara esteu a temps!

16 setembre 2009

NO AL TRANSVASAMENT DE L´EBRE


Qui haja llegit el titular es pensarà que aquest article pertany a l´any 2003, quan a Madrid governava el PP amb majoria absoluta contra els territoris on no aconseguia tenir massa recolzament popular. Però no. Us reproduisc literalment aquest missatge rebut al facebook. Segur que alguns us sorprendreu, i d´altres us sentireu defraudats pel PSOE del "talante".
"LA CRISIS DEL AGUA Y LA DESERTIZACIÓN DE LAS IDEAS.
Este verano, durante mis vacaciones, tuve la oportunidad de conocer al hidrólogo, afincado en Poblenou del Delta, Rafa Sánchez y al hidrogeólogo Antoni Canicio, los cuales participaron en unas charlas organizadas por varias organizaciones de jóvenes del Delta. Ambos han mantenido conversaciones previas a las negociaciones para acordar los trasvases que se llevarán a cabo con el agua del río Ebro en el marco del Plan Hidrológico. La participación de estos dos técnicos en tales conversaciones las llevaron a cabo en calidad de científicos independientes. Estos dos científicos comentaron que la negociación para acordar los trasvases del Ebro se llevará a cabo entre los presidentes de las autonomías por las que el Ebro pasa. Por lo que tales negociaciones tendrán un perfil político y no serán vinculantes los informes de tipo técnico o científico.
Según nos informaron estos hidrogeólogos, parece ser que las negociaciones previas que han mantenido ya los diferentes presidentes de las autonomías afectadas han situado el trasvase previsto del Ebro en unos 3.000 Hectómetros cúbicos anuales, según estimaciones de estos hidrogeólogos. Este dato debería sorprendernos a todos si recordamos que según el Plan Hidrológico impulsado por el Partido Popular en el año 2000, y que tanta oposición levantó no solo por la plataforma en defensa del Ebro sino por el propio Partido Socialista, situaba el volumen total del trasvase en unos 1.050 hectómetros cúbicos anuales. Es decir, el actual gobierno piensa triplicar el caudal a trasvasar propuesto por el PP durante su mandato.
Ante esta situación, la Plataforma en Defensa del Ebro ha venido solicitando que se cumpla la directiva europea en materia de trasvases hidrográficos que exige, al igual que la Ley de Aguas, que ante cualquier trasvase deba mantenerse el “caudal ecológico” del río. ¿Cuál es el caudal ecológico de un río? Pues aquel capaz de mantener el funcionamiento, composición y estructura del ecosistema fluvial que ese cauce contiene en condiciones naturales. Situación que ya no se cumple actualmente con el funcionamiento que las hidroeléctricas hacen de los embalses de Mequinenza, Riba Roja y Flix. Es decir, cualquier plan hidrológico debe calcular el caudal ecológico (análisis de los regímenes de los caudales históricos + análisis de la variación del hábitat con los caudales circulantes) y luego planificar el destino del caudal sobrante para otros usos. Pues parece que el funcionario interlocutor con la plataforma en Defensa del Ebro ya les dijo que no iban a poder cumplir con la normativa europea.
¿Dónde está el error? ¿Porqué hay esta nula predisposición al cumplimiento de una Normativa que vela por la sostenibilidad de los ecosistemas fluviales? Parece ser que cada una de las autonomías implicadas en las negociaciones ha solicitado un trasvase que cubra sus necesidades actuales más las futuras, todavía por conocer en algunos casos, como es el caso del Canal Segarra-Garrigues, de Cataluña, o el del Canal Xerta-Sènia, en Valencia, y ya en un estado de planificación avanzado, en otros, como es el caso de la reserva de agua solicitada por la Comunidad de Aragón para promover un paraíso del juego al estilo de Las Vegas en el desierto de Los Monegros.
El sin sentido ha llegado hasta el límite de proponer por parte del Gobierno a la comunidad de campesinos que trabaja el Delta del Ebro la construcción de Pólderes al más puro estilo holandés. Es decir, que para frenar la erosión del Delta del Ebro a causa de que el caudal que le quedará no compensará la erosión del mar, se construirán diques artificiales que aislarán el Delta del mar. Para aquellos que conozcáis el Delta seguro que se os hace difícil pensar por donde se elevarán estos diques sin dañar el Parque Natural actual que encontramos en la Punta de la Banya y en la Punta del Fangar, por poner un ejemplo.
En última instancia me parece que al Gobierno le dará igual mientras se consiga que cada comunidad autónoma pueda mantener su parcela de especulación, que en castellano actual significa desarrollo urbanístico (aunque nos cueste creer, todavía es así) a pesar de deshacer un parque natural de una belleza y de una riqueza ecológicas difícilmente superables y de la pérdida del futuro de una zona relativamente pequeña y poco poblada, como son las Terres de l’Ebre. Es como si el río Ebro tuviera el destino último y divino de regar las mentes de nuestros políticos, desiertas de ideas.
Tras el verano, todo va decantándose como se esperaba menos los sedimentos de nuestro querido Ebro y su delta. Las cifras del paro siguen aumentando (ya estamos en el 18% de la población activa), el índice de producción industrial a descendido un 21,5% y el Producto Interior bruto retrocede un 4,2%, según la Instituto Nacional de Estadística, mientras nuestros queridos políticos no hacen otra cosa que tirarse los platos por la cabeza en vez de unirse para consensuar un plan de choque profundo y adaptado a las necesidades. Toda solución parece que debe pasar por más crecimiento a cualquier precio y, en este caso, no sólo recibirán las rentas débiles sino que las altas tendrán que irse preparando a una nueva subida de impuestos, como no puede ser de otra manera. Aunque, si usted se encuentra entre las rentas más altas, tampoco debe preocuparse mucho porque, según parece, podrá seguir especulando a diestro y siniestro y si no, que se lo pregunten a los hombres y a las mujeres de las Terres de l’Ebre.
La naturaleza nos vuelve a hablar y nos recuerda que mientras sigamos tomando decisiones de espalda a nuestro entorno natural y social seguiremos viviendo en una economía de parches que fomente las desigualdades y las injusticias. La insostenibilidad de este plan hidrológico es muy coherente en un sistema político, económico y social que desoye la voz de la madre tierra. Seguimos viviendo y haciendo un mundo insostenible. Recuerdo aquel pensamiento Sioux, más vigente que nunca, que decía: “nosotros no hemos heredado la tierra de nuestros padres, la hemos tomado prestada de nuestros nietos”.
Carlos Sánchez 31-08-2009."