LA FAGEDA DEL RETAULE

Divendres de bon matí tornàvem a pujar a la fageda del Retaule. Fa 3 anys ho férem a peu pel barranc de la Fou (on recula el pantà d´Ulldecona), i aquesta vegada, per la Vall del Mas de Barberans, la que jo vaig remuntar per la senda de la font del Paradís (veure articles escrits en febrer de 2009), i ara la pujaríem en cotxe per la pista forestal de Casetes Velles. A partir de l´àrea de lleure de la Vall, la boira es feia espessa i no permetia veure el grandiós panorama de Faixes Tancades, la Joca, les Mirandes, el Catinell... i només en alguna ocasió deixava veure el Mont Caro. Esmorzem a la font de la Llagosta, i continuem fins el coll de l´Assucar, on estan les Casetes Velles i el refugi del Mas del Frare. Allí comencem la caminada, ja amb una mica de sol. Després d´un inici un poc confús, encertem la senda, que puja entre dues tanques, i passa per la vora d´una casa rural. D´allí cap amunt s´embosca per una selva d´aurons, moixeres, pins, corners i molt de boix, com a tot el massís del Port. Però poc ens va durar el sol, puix de nou la boira cobria tot, i si no fóra per les marques del PR, per la informació del llibre "Caminades pel Massís del Port", de Vicent Pellicer, i pel nostre sentit de l´orientació, possiblement al cap d´unes hores hauríem aparegut perduts per algun barranc estrany. Passem per un prat envoltat de pi roig i falgueres, per la vora d´un fantasmagòric teix, i pel mas de les Pataques, que apareixia com un miratge entre la boira, i pensàvem en el lloc privilegiat que ocupava. Segurament passaran dies i dies sense que ningú no trepitge aquests indrets. I al passar dos revolts, comencen a veure´s els primers fajos, en un principi molt barrejats amb altres arbres ja esmentats, i com més avall, més predominants. La fageda del Retaule constitueix un dels enclaus més meridionals d´aquesta espècie, juntament amb el de Montejo, a Madrid, i amb el de Tejera Negra a Castella-La Manxa. Caminant pel seu interior pensaríem que ens trobem en una latitud més al nord, i no on Catalunya i el País Valencià es donen la mà. Encara passem per una cruïlla, on si haguérem tirat a l´esquerra pujaríem als Plans de Valldebous, i davallem alguns revolts més entre el bosc màgic de fajos, on ja només de quan en quan alguns pins, grèvols, teixos, moixeres i aurons els fan companyia. I és en un barranquet ombrívol on, des de fa centenars d´anys, viu el Pare Faig o Faig Pare: un exemplar venerable que estén les seues arrels per la superfície de la terra. I en un moment el sol trenca per una escletxa el mantell de boira. La llum penetra entre les fulles i branques dels fajos, donant una il.luminada verdor al bosc. Però fou només per un breu instant, perquè començà a fer gotes, i desistírem de baixar a la font del Retaule. Al cap i a la fi, ja la coneixíem: un raig d´aigua que ompli quatre gamellons de fusta, ombrejat per un rodal de teixos, i vigilat de prop pel Pi Gros. Possiblement, per la seua ubicació, una de les fonts més belles de tot el massís, amb el permís de les fonts del Paradís, dels Xorros a Alfara de Carles, o de Sant Roc a Paüls.

I emprenguérem la pujada amb rapidesa, perquè arribant al mas de les Pataques sentírem trons a la llunyania, tornava a plovisquejar de nou, i la tronada anava acostant-se. De miracle vam arribar al cotxe sense que la mullada passara del reixiu, però ja a les terres baixes de la Sénia, amb el sol fora, comprovàrem que mentre nosaltres baixàvem per la serpentejant pista de la Vall, un bon ruixat va remullar les assedegades terres del Port.