12 de novembre 2010

7 DE NOVEMBRE. EXCURSIÓ A L´AITANA





































































































































































































































































































































































































































Ací teniu unes quantes fotos de l´excursió per l´Aitana de diumenge passat. El nostre amic de Benimantell Joan Ponsoda ens va mostrar els racons més desconeguts i ben conservats de tota l´Aitana. Després de veure les imatges no calen massa paraules. Vam començar des de les proximitats de Benimantell, en direcció a Polop per la nova carretera, i des del principi el camí pujava amb força sota uns penyassegats per on s´arrapaven les carrasques i els freixos, fins al pas natural entre Benimantell i Sella: el Comptador.
Des d´allí descendim per la pista fent zigues-zagues, amb tota la vall del barranc de l´Arc a sota.
Quan ja estem al fons del barranc, amb les coves d´Isidor a la dreta, trenquem per un camí que entra planer a l´altra banda, passant per un mas enderrocat, i per l´ombria de la serra del Carrascar arribem a altres dos masos quasi junts, un dalt i l´altre baix, els dos també enderrocats: són els masos del Penyó Prim. Quan anem a la fonteta a esmorzar veiem al fons del barranc el Penyó Prim, com tancant-lo, i a la part de dalt, tota l´ombria amb carrasques, freixos i aurons, acolorint el penyassegat.
Passem a altre aiguavessant, conegut com la Foia Sirventa, on hi ha un maset que conté una galeria d´art. Aquesta valleta està envoltada de pinar i carrascar, i els seus bancals encara estan treballats.
Quan passem el mas s´obri una escletxa a la nostra esquerra: el Goleró. Pugem a un altet des d´on divisem tota la panoràmica: davall, el Goleró. En front, l´allargada cinglera dels Castellets, i darrere l´imponent Puig Campana. Cap avall, barrancs i valletes que desembocaran cap a Finestrat o cap al pantà d´Amadori, i al fons, com un muntonet blanquet, Sella. Al capdarrere, la Grana i el Cabeçó de l´Or.
Ara baixem pel Goleró. Des de dalt pareix impossible, però una sendeta zigzaguejant davalla al fons, i ens mena al mas del Morer. A la vora del mas hi ha una parella jove treballant les hortetes, i mantenim una breu conversa amb ells.
Des d´allí pugem per la finca, entre pins canaris que flanquetgen el camí, i els freixos que omplin de groc i vermell la valleta farcida de pinar. Al capdamunt hi ha un gran penyal, d´uns 200 metres d´altura, i darrere d´ell, el Sanxet, amb 1188.
Costera amunt ens sorprén la presència d´una comunitat budista: Guhyaloka. Es tracta d´un grup de gent vinguda d´Anglaterra i Austràlia buscant la pau i el silenci d´aquest indret, i no l´haurien pogut triar millor que aquest. Des d´ací ja no tenim vistes cap a cap lloc, per poder veure aquesta part de la valleta cal acostar-se ací a peu, o com a molt en bicicleta. No hi ha cap poble a la vista, ni carretera, ni la mar, ni res. Només les muntanyes que ens envolten.
I quan arribem al capdamunt trobem altre mas: Papatxí. És propietat d´un prestigiós psiquiatra de la Nucia. Ara ja toca davallar. Per l´ombria la senda esdevé empinada, i en un tres-i-no-res passem per la vora del Salt, que ara a penes deixa caure uns filets d´aigua, i espera les pluges torrencials per poder-se mostrar en tot el seu esplendor. A la vora de l´aigua, els freixos grocs i rogencs donen un toc selvàtic al racó.
I baixant per la senda encara ens espera un altre indret deliciós: el Racó de les Tovaines. Es tracta d´una mena d´amfiteatre format per altíssimes parets rocoses, amb un fons farcit d´esbarzers i alguns freixos aïllats. Sembla que fa molts anys açò es va cremar. Cal dir que tot i que l´Aitana, durant molt de temps ha sofert grans incendis que han deixat la seua superfície pràcticament nua, quasi tota la ruta d´avuí ha sigut respectada pel foc.
I a poc a poc, entre rodals de pinar, densos matollars d´argelagues i bancals, arribem al restaurant on anem a dinar, a la vora de la carretera de Polop, però a una distància aproximada d´un km d´on havíem començat. Un bon dinar a base de cus-cus ens espera.
Aquest diumenge 14 de novembre tenim altra excursió, en aquest cas prou més curta i suau, per les immediacions del naixement del Vinalopó. Eixida: Cafeteria Argentina a les 8.00.

10 de novembre 2010

24 D´OCTUBRE. FONT ROJA PER SANT PASQUAL
























































Com en altres ocasions, aprofitem la tardor per contemplar la policromia del bosc de la Font Roja. Però en aquest cas triem per a pujar una senda que naix des de l´ermita de Sant Pasqual, d´Ibi. Passem per l´estació biològica de les Torretes, on hi han algunes plantacions d´herbes aromàtiques, medicinals, i altres espècies pròpies d´aquestes terres, i ens enfilem barranc de Sant Pasqual amunt, per una senda empinada que va pujant entre bancals abandonats i carrascar de solana, esguitat de rosers bords que van tornant-se grocs amb la tardor, i carregats de fruit. Després d´una forta pujada passem per la penya de l´Hedra, i des d´allí podem albirar gran part de la Foia de Castalla, la Canal, la Carrasqueta i els Plans.
Seguim costera amunt, però amb menys pendent, carenejant entre dos barrancs. Poc més amunt ja veiem el mas del Canyo entre mig de les carrasques, i els cims de la Teixereta i el Menejador.
Passem per la cava de Simarro, i poc després per la de la Noguera, i finalitzem l´ascensió en un collat on hi ha una bassa conta incendis. Estem en les immediacions del Menejador, però avuí no el pujarem. Esmorzem a la vora de la bassa.
Des d´allí passem a l´ombria, i ens meravellem de nou amb els colors tardorals dels aurons, els freixos, les moixeres i els corners, com si fóra la primera vegada que anem per allí. Seguirem el camí per la part més alta de l´ombria, sota les cingleres de l´alt del Ginebrar, que és on més esplendor ens mostra el bosc.
Quan el camí torna a pujar a la carena trobem uns ruscs ecològics, destinats a la pol·linització mitjançant les abelles. Ara tornem per un camí que recorre un sector de carrascar de solana, aclarit com a tallafocs, fins arribar de nou a la cava de Simarro, i a pocs metres, la del Canyo.
La baixada la fem per la mateixa senda, i en arribar a les Torretes, parem atenció a les instal·lacions que allí s´han bastit, al mas, on hi trobem informació sobre les senderes de la finca i les espècies que s´han plantat, i al Jardí de les Cultures, en honor a Santiago Grisolia, president del Consell Valencià de Cultura, i Premi Príncep d´Astúries d´Investigació Científica i Tècnica l´any 1991.

3 D´OCTUBRE. COVA DE L´AIGUA - TORRE DEL GERRO - COVA TALLADA









































































































































Tornem de nou a la cova Tallada, però en aquest cas des de Dénia. Aquest dia vam fer dues excursions curtes, però de gran bellesa i certa dificultat. Primerament, des de l´ermita del Pare Pere (afores de Dénia), pugem per una pista forestal que recorre la falda del Montgó, i per una senda zigzaguejant accedim a la cova de l´Aigua. Aquesta cova, en un temps fou un dipòsit que recollia les aigües subterrànies del Montgó, i les emmagatzemava al seu interior. Ara, la paret que retenia l´aigua està mig enrunada, i a principis de la tardor a penes deixa córrer un filet. Els voltants són espectaculars: parets altíssimes que ens recorden a les del naixement del riu Mundo, i verdor pertot arreu: esbarzers, heures enfiladisses, margallons, coscolles i alguns rodals de pins que han sobreviscut als incendis dels anys 90. Els freixos i els marfulls van rebrotar d´entre les cendres, i per les roques, les falgueres donen un toc selvàtic a l´entorn. Allí esmorzem.
Baixem de nou a l´ermita, i des d´allí ens desplacem amb els cotxes a les Rotes.
Ara pugem per una enlairada carretera a la torre del Gerro, magnífic mirador sobre la mar, amb Dénia a un costat, i els penyassegats del cap de Sant Antoni a l´altre. Per una senda una mica perillosa arribem a la cova Tallada, i gaudim de l´últim bany de la temporada. La tornada fins a les Rotes la fem per la mateixa senda, però sense arribar a tornar a pujar a la torre del Gerro, i dinem en un restaurant en primera línia de costa.
De vesprada, tornant per la Vall de Gallinera, podem contemplar un fet que sols ocorre dues vegades a l´any: un raig de sol, a certa hora de la vesprada, travessa el forat de la Penya Foradada i dóna llum durant uns instants al lloc on antigament hi havia el convent de Benitaia.