REPOBLACIÓ

Dissabte 20 de juny, el grup Natura i Gent va organitzar tasques de manteniment en l´espai repoblat durant el mes de febrer. La primavera ha resultat molt seca, i calia regar els arbres que es van plantar. Es calcula que l´índex de supervivència ha estat d´un 70% per als pins, prop del 100% per als llentiscles i ginebres, el 100% per als llidoners i freixos, el 20% per a les carrasques, i de les murtes no n´ha sobreviscut cap.

A poqueta nit, després de regar, un bon soparet amb vi i fruites de la terra a la fresca, sempre amb una amena tertúlia.

EXCURSIÓ 21 DE JUNY

Després d´uns dies molt calorosos, el primer dia de l´estiu ens sorprén amb un ambient una mica més fresc i boirós. Ens desplacem fins el mas de l´Assegador de Baix, entre Ibi i Alcoi, i agafem en sentit contrari el camí que passa pel pont sobre l´autovia, cap al mas del Malany.

D´allí, seguint entre bancals de pomeres i ametlers, ens endinsem ja pel mig d´un pinar cap a la serra, i topetem amb la porta d´una tanca, però la podem obrir, passem dins la finca, i la tanquem.

El camí puja per la vora d´un barranquet, i més amunt, a un costat i a altre hi han algunes artigues sembrades, menjadors i abeuradors per a la caça. Ens situem prop d´on podria haver estat la font del Corbó, en plena ombria.

Continuant pel camí, en un collat ocult, hi ha un mas utilitzat com a corral. El camí encara segueix un poc més, i en un altre collat acaba. Ara toca pujar serra a través, entre pins i carrasques, cada vegada més abundants. Amb el nostre pas anem despertant les olors de la sàlvia, el timó i l´espígol.

Un poc desperdigats acabem arribant a la carena de la serra, per on passa un camí cap al refugi dels Esbarzerets. Després d´esmorzar decidim quina direcció seguir, i preferim baixar per una senda que no sabem cert on mena.

En baixar uns pocs centenars de metres ens sorprén un rierol, procedent d´una font pròxima. Baixem per la vora d´un barranc, molt poblat de carrasques i freixos joves, però eixim a uns bancals llaurats amb una casa i acaba el camí. Passem a la part de baix del bancal, i segueix un camí que travessa el barranc, però a l´altra banda hi ha altre bancal gran d´ametlers, i ens toca travessar-lo. Més enllà hi han dos masos junts, i procurem caminar sense xafigar el llaurat, fins eixir al camí que puja a un d´ells. Baixant acabem a la vora del barranc de la Gavarnera, origen del riu d´Ibi, i encara ens toca travessar algun barranc afluent i bancals erms per arribar a algun punt més pròxim d´on tenim els cotxes i evitar l´asfalt. Aquests terrenys anaven a ser urbanitzats, com diu un cartell publicitari, i seria imperdonable que no es respectara un entorn tan ben conservat com aquest. A la vora del barranc abunden els xops, els àlbers blancs, i espesses bardisses d´esbarzers. Els bancals són de pruneres i pomeres principalment. A la part de baix passa la via que no es va arribar a acabar entre Alcoi i Sant Vicent, ara tota reblida de vegetació, i fins i tot amb un rierol. Per la vora pastura una petita rabera de cabres. I així, ja per la via de servei de l´autovia acabem arribant al pont, el creuem i ja som al punt de partida.

Us recordem que diumenge 28 de juny és l´última excursió de la temporada primavera-estiu, al riu Alhárabe (Moratalla). Serà un recorregut curt, i podrem gaudir d´un bon bany en el riu. També us avisem de que hi ha que emportar-se el dinar. El lloc d´eixida serà la Cafeteria Argentina, i l´hora, les 8.15.

GRÀCIES, RAFA!!!

VACANCES ESTIU 2009.

Dies 4 al 9 de juny de 2009.
Decidim tornar a recórrer les terres de l´Ebre, el massís del Port, la Tinença de Benifassà... Terres compartides entre el País Valencià, Catalunya i la Franja de Ponent, a l´Aragó. En aquest viatge visitem altres pobles i indrets encara desconeguts. En els següents articles us descric detalladament les rutes i els paratges visitats.
I comprovarem que les afirmacions que es fan en els mitjans de comunicació d´extrema dreta, i fins i tot per alguns responsables del PP sobre la prohibició del castellà a Catalunya són FALSES. Tant de bo seria que al País Valencià tinguérem el mateix respecte i estima per la llengua pròpia com els tenen a Catalunya. Millor ens aniria com a País Valencià i com a Nació Catalana.

LA CARAMELLA

La primera aproximació al massís del Port la farem per la seua cara més esquerpa, embellida per la boira, als peus de la Barcina. Deixem el cotxe on acaben els bancals d´oliveres i garrofers, i continuem ja a peu cap a la casa de Carvallo, a l´inici del barranc. els voltants estan bastant deforestats, segurament un incendi assolaria fa anys aquest sector, perquè encara veiem alguns pins amb la soca mascarada. Tot i això, el barranc llueix de verdor arbustiva, abunden els margallons, les coscolles, els arborcers, els marfulls, el boix i sorprenentment, els aurons, molt difícils de veure a tan poca altitud, només ens trobem a uns 200 metres. El barranc ens recordarà un poc al circ de la Safor, tot i que ací, el barranc principal es ramifica, i a la Safor té forma d´amfiteatre. Al pas per la casa de Carvallo, el rierol baixa sec, però només caminem uns metres per una senda que torna al llit, ens trobem uns tolls i un assut, des d´on se li lleva l´aigua. Allí comença una pujada molt emboscada per l´esquerra del barranc, i sentim l´aigua saltar de penya en penya. Si mirem la part més alta del barranc veurem un altíssim salt, encara que a penes sense aigua, només la veiem regallar ennegrint la roca. Al pas ens eixirà una petita cascada de filets d´aigua que mullen la vessant, i un poc més amunt, una sequieta que condueix una font. Podem tenir diversos punts de vista sobre el rierol, els tolls i les cascades, segons si davallem una relliscosa sendeta, o si la seguim amunt. I encara ens sorprendrà més la presència d´algun grèvol, arbust molt escàs al País Valencià, però en canvi abundantíssim en alguns rodals del Port, i present a les baixes cotes de la Caramella.

EL DELTA DE L´EBRE

El primer lloc que anem a visitar és el Delta de l´Ebre. És la zona humida més important dels Països Catalans, i té una història molt recent. Després de les deforestacions masives ocorregudes a la vall de l´Ebre durant l´Edat Mitjana, gran quantitat de sediments arribaren riu avall i foren dipositades a la plataforma continental. El moviment de la mar va anar modelant el delta en forma de punta de fletxa. Ara està protegit com a Parc Natural, la seua major part són cultius d´arròs, però també hi han algunes llacunes, illes, barreres arenoses... Tanmateix, el Delta de l´Ebre està amenaçat per totes bandes: un turisme una mica massificat, la manca de sediments que li poden arribar després de les grans obres hidràuliques (pantans de Flix, de Mequinensa, de Riba-Roja). El pol.lèmic Pla Hidrològic Nacional, que contemplava el transvasament de 1050 Hm3 anuals d´aigua cap al País Valencià, Múrcia i Almeria en nom de foscs interessos econòmics, i també electorals, i que si bé fou derogat en 2004, sempre estarà obert en un futur en cas de que el PP torne al poder a Madrid, ha estat excusa per a crear tensions i odi contra Catalunya, i ja se sap que sembrar odi mai no és positiu. I també els ambiciosos projectes de regadiu a Los Monegros, que, tot i que formaven part del PHN, no foren derogats, i suposarien l´extracció al riu de més de 3000 Hm3 anuals. Tota aquesta disminució de cabdal del riu comporta la manca d´arribada de sediments, i provocarien la salinització i el retrocés del delta, i per consegüent, de la pèrdua de biodiversitat, però també la pèrdua d´uns recursos econòmics com són l´arròs i la pesca.

I abans d´anar al càmping Molí l´Abad, a la Tinença de Benifassà, un recorregut urbà per Amposta i per Tortosa, així com una curta, però intensa excursioneta.

LA FAGEDA DEL RETAULE

Divendres de bon matí tornàvem a pujar a la fageda del Retaule. Fa 3 anys ho férem a peu pel barranc de la Fou (on recula el pantà d´Ulldecona), i aquesta vegada, per la Vall del Mas de Barberans, la que jo vaig remuntar per la senda de la font del Paradís (veure articles escrits en febrer de 2009), i ara la pujaríem en cotxe per la pista forestal de Casetes Velles. A partir de l´àrea de lleure de la Vall, la boira es feia espessa i no permetia veure el grandiós panorama de Faixes Tancades, la Joca, les Mirandes, el Catinell... i només en alguna ocasió deixava veure el Mont Caro. Esmorzem a la font de la Llagosta, i continuem fins el coll de l´Assucar, on estan les Casetes Velles i el refugi del Mas del Frare. Allí comencem la caminada, ja amb una mica de sol. Després d´un inici un poc confús, encertem la senda, que puja entre dues tanques, i passa per la vora d´una casa rural. D´allí cap amunt s´embosca per una selva d´aurons, moixeres, pins, corners i molt de boix, com a tot el massís del Port. Però poc ens va durar el sol, puix de nou la boira cobria tot, i si no fóra per les marques del PR, per la informació del llibre "Caminades pel Massís del Port", de Vicent Pellicer, i pel nostre sentit de l´orientació, possiblement al cap d´unes hores hauríem aparegut perduts per algun barranc estrany. Passem per un prat envoltat de pi roig i falgueres, per la vora d´un fantasmagòric teix, i pel mas de les Pataques, que apareixia com un miratge entre la boira, i pensàvem en el lloc privilegiat que ocupava. Segurament passaran dies i dies sense que ningú no trepitge aquests indrets. I al passar dos revolts, comencen a veure´s els primers fajos, en un principi molt barrejats amb altres arbres ja esmentats, i com més avall, més predominants. La fageda del Retaule constitueix un dels enclaus més meridionals d´aquesta espècie, juntament amb el de Montejo, a Madrid, i amb el de Tejera Negra a Castella-La Manxa. Caminant pel seu interior pensaríem que ens trobem en una latitud més al nord, i no on Catalunya i el País Valencià es donen la mà. Encara passem per una cruïlla, on si haguérem tirat a l´esquerra pujaríem als Plans de Valldebous, i davallem alguns revolts més entre el bosc màgic de fajos, on ja només de quan en quan alguns pins, grèvols, teixos, moixeres i aurons els fan companyia. I és en un barranquet ombrívol on, des de fa centenars d´anys, viu el Pare Faig o Faig Pare: un exemplar venerable que estén les seues arrels per la superfície de la terra. I en un moment el sol trenca per una escletxa el mantell de boira. La llum penetra entre les fulles i branques dels fajos, donant una il.luminada verdor al bosc. Però fou només per un breu instant, perquè començà a fer gotes, i desistírem de baixar a la font del Retaule. Al cap i a la fi, ja la coneixíem: un raig d´aigua que ompli quatre gamellons de fusta, ombrejat per un rodal de teixos, i vigilat de prop pel Pi Gros. Possiblement, per la seua ubicació, una de les fonts més belles de tot el massís, amb el permís de les fonts del Paradís, dels Xorros a Alfara de Carles, o de Sant Roc a Paüls.

I emprenguérem la pujada amb rapidesa, perquè arribant al mas de les Pataques sentírem trons a la llunyania, tornava a plovisquejar de nou, i la tronada anava acostant-se. De miracle vam arribar al cotxe sense que la mullada passara del reixiu, però ja a les terres baixes de la Sénia, amb el sol fora, comprovàrem que mentre nosaltres baixàvem per la serpentejant pista de la Vall, un bon ruixat va remullar les assedegades terres del Port.

ELS POBLES DE LA TINENÇA

Divendres de vesprada, des del càmping Molí de l´Abad, emprenguérem carretera amunt fins a Fredes, passant pel pantà d´Ulldecona, ple a vessar, i per les proximitats del monestir de Santa Maria de Benifassà. És un minúscul poblet enlairat, en una verdíssima valleta envoltada de pinars de pi roig. A penes veiem ningú pel carrer. La sensació d´aïllament i solitud es veu reforçada per la densa boira que cobreix tot l´entorn després d´una curta tronada.

De Fredes al Boixar hi ha una estreta carretera que baixa, sempre entre mig de densos pinars, i ja més a prop del poble, pastures. Entre mig de la boira, el Boixar apareix de sobte, quan ja hi som al damunt. Aquest poble és més gran que Fredes, i s´estén costera amunt. Hi han moltes cases abandonades i enderrocades, però moltes altres han estat restaurades i són aprofitades com a segones residències. Tampoc el Boixar té a penes vida entre setmana. Si mirem els voltants (només allò que la boira permet), ens recordarà un poc a Vistabella del Maestrat.

Al tornar al càmping divisem al fons de la vall de la Tinença de Benifassà, en un turonet, el Bellestar.

I dissabte de matí, camí d´Alcañiz, tornem a pujar el port que mena al Boixar, per a continuar fins al de Torre Miró. Ara veiem el Boixar assolellat envoltat de boscs, prats de pastura i alguns sembrats. Però abans d´entrar-hi hem de tirar a l´esquerra en direcció a Castell de Cabres. Després de pujades i baixades arribem a Castell de Cabres, un poble quasi tan petit com Fredes. Aquest, administrativament no pertany al terme de la Pobla de Benifassà, puix té el seu ajuntament i terme, però històricament sí que en forma part. Des d´allí baixa un barranc camí d´Herbers i Pena-Roja de Tastavins, sempre entre pinars. I uns pocs quilòmetres més endavant, en un espoló rocós, altra menuda pedania, en aquest cas del terme de Morella: Herbesset. Estem a l´extrem nord del País Valencià, tot i que la localitat més septentrional és Sorita, a la vora del riu Bergantes. Des d´un collat distingim perfectament, mirant al sud, l´imponent Penyagolosa, cap a ponent, la inquietant presència de les centrals eòliques de Sorita, i més a l´interior, la de Castellfort i Vilafranca. Algunes d´elles les han hagut d´aturar degut a la gran mortaldat de voltors.

Una vegada al port de Torre Miró agafem la carretera general en direcció a Aragó i a poc a poc anem deixant enrere les terres muntanyoses de la Tinença de Benifassà i els Ports de Morella.