EXCURSIÓ A LA COVA TALLADA (XÀBIA)

Des del mateix port de Xàbia ens esperava una de les rutes litorals més boniques que podem fer al nostre País. Només començar i veure els penyassegats, els qui encara no coneixíem aquestes terres ja presagiàvem una excursió ben completa. Pugem al far del cap de Sant Antoni per una senda molt emboscada, que de quan en quan ens donava diverses perspectives de la badia de Xàbia, el port i el barri marítim. Des del far i els seus miradors, les vistes eren molt més àmplies, i encara més des de la microreserva de flora, on podiem albirar a l´altra banda un gran tallat vertical amb una cova penjada a més de mitja altura, amb estalactites.

Continuem per una senda quasi paral.lela a la carretera, de vegades pel mig d´espés pinar, on les pluges intenses de les setmanes anteriors ja havien fet nàixer bolets de diferents espècies.

Així arribem a un santuari. A la vora hi ha un vell garrofer, el lloc que triem per esmorzar.

Des d´un punt de la carretera que hi accedix, a uns 200 metres, entrem per un camí que passa per la vora d´uns xalets, sempre entre pinars, i a poc a poc va davallant fins enfilar-se en un barranc. Sense adonar-nos-en, ens veiem immersos en el barranc, i la senda es fa relliscosa en alguns trams. Hi ha un pas on ens hem d´ajudar d´una cadena enganxada a la roca. Les pluges fan tornar a relluïr la verdor dels arbusts: llentiscles, coscolles, margallons, xares, cepell florit i algunes lianes d´aritjol. Al fons, la silueta del Montgó va quedant oculta, i a canvi se´ns apareix molt avall el blau de la mar, cap on nosaltres anem. La baixada es fa fins i tot perillosa, però prompte arribem a un petit altet on ja podem gairebé tocar l´aigua. És ací on les últimes estribacions del Montgó arriben a tocar la mar en uns fragosos penyassegats. Només cal destrepar un poc fins trobar la gran sorpresa del dia: la Cova Tallada. I la trobem sense esperar-la. Si no sapiguérem que estava allí, fàcilment ens hauria passat desapercebuda, però quan entrem dins contemplem la seua grandària i les formes espectaculars. Des del sostre cauen milers de gotetes d´aigua dolça, que es recullen en tolls. I al fons, l´aigua del mar arriba a entrar dins la cova per diverses obertures. Però el més curiós de tot és que aquesta cova és artificial. Es tracta d´una pedrera ja explotada pels romans. D´ella s´ha extret la pedra i s´ha transportat per mitjà de barques. L´església de Xàbia està construïda amb la pedra d´ací. I ens imaginem haja sigut gràcies a la mà de l´home, per la qual ara podem gaudir d´un lloc tan impresionant. Entrem uns metres cap endins amb la llum de les llanternes, i ens crida l´atenció la presència d´un petit rierol subterrani i de diverses piles que recolleixen les gotetes que cauen des del sostre, construïdes per a que els picapedrers pogueren beure. Un bon bany, ben agraït en un dia encara calorós, ens permet veure la cova des de la mar, a través de les finestres que la comuniquen amb la cova. És el moment de relax que ens farà agafar forces per a la tornada.

Desfem camí fins tornar al santuari. El sol ja cau a plom, i l´ombra dels pinars ens ve bé. Des del santuari encara pugem una mica més, fins arribar a una série de molins de vent, 11 en total. Els molins es troben en diferens estats de conservació. Alguns han estat restaurats, altres en ruïnes, i algun d´ells, fins i tot habitat. Des d´allí tornem a veure Xàbia i tota la seua badia. Al fons endevinem el cap de la Nau, un cim ple d´antenes, immediat al Poble Nou de Benitatxell, i un poc borrosa per la boirina i per la distància, la cresta de Bèrnia. A la dreta, el Montgó, un dels primers parcs naturals declarats al País Valencià, com una muntanya màgica. Al descens, deixem les marques del PR i fem cas a la nostra intuïció, puix la senda senyalitzada portaria al poble, i nosaltres ens dirigim al port, uns 2 quilòmetres distants del casc urbà. Al principi, la senda sembla clara, per damunt d´una alta riba de pedra, però a l´arribar a una caseta enderrocada, desapareix, i, serra a través, de seguida eixim als carrers d´una urbanització que trepa per la muntanya. Seguint el carrer principal avall, en poc temps acabem al port, on tenim bona cosa de restuarants per triar on anem a dinar. I ho fem en un d´ells, a la vora de la mar, amb el relax del so de les ones.