Ens desplacem als confins del País Valencià, fitant amb Castella-la Manxa, per visitar un dels reductes salvatges més impressionants del nostre territori. Un canyó fluvial emmarcat per altes parets rocoses. El riu Xúquer, des del seu naixement fins la presa de Tous, només uns 30 quilòmetres abans d´abocar a la mar, discorre per la Serrania de Conca, per la Manxa, la Manchuela i la Vall de Cofrents, la major part del seu camí per estrets i profunds canyons.
Abans de començar l´excursió bé paga la pena fer una visita guiada a la cova de Don Juan. Es tracta d´una gran cavitat kàrstica amb formacions d´estalactites, estalagmites, columnes, colades i banderes. Consta d´una part més alta, eixuta, i altra més profunda, humida. La temperatura de l´interior de la cova és constant al llarg de l´any, de 17 graus. Des del Mesolític (entre el 8000 i el 6000 abans de Crist), va estar utilitzada esporàdicament com a refugi. No s´han trobat pintures rupestres, però sí restes arqueològiques. També va tindre el mateix ús durant l´expulsió dels moriscos, en 1609, on es van amagar alguns d´ells per no ser expulsats. El nom de la cova li ve per Don Juan, qui els va fer fora. Des de fa uns 16 anys té un ús turístic. S´ha habilitat un sender circular interior, en alguns trams escalonat, i se li ha dotat d´enllumenat, per poder contemplar les seues formacions. Com que no està permés fer fotos dins la cova, només us n´he penjat dues exteriors i 3 fotos interiors extretes del panell informatiu.
Ja ben avançat el matí encetem la nostra ruta. Hem hagut de desfer camí fins el poble de Jalance (Xalans), i prendre una pista asfaltada per la vora del Xúquer. Quan aquesta pista està a punt de creuar el riu i tornar enrere per l´altra banda, ix un camí sense asfaltar a la dreta. Aquest és el que anem a agafar. El camí puja suau durant pràcticament tot el recorregut, i s´enfila per una cornisa a mitjan tallat rocós. En alguns trams més amples hi ha una conducció d´aigua per la vora, oculta per una petita paret de blocs, i en trams més estrets circula per davall del camí. Quan arribem a una caseta de captació d´aigua, el camí acaba i esdevé senda, molt frequentment barrada per despreniments. Cada vegada el riu va més profunt, puix el seu desnivell és mínim i el del camí ascendeix a poc a poc. En algunes ocasions hem de travessar algún túnel, perquè les parets del canyó no arriben a deixar espai per a poder passar. Quan més ens endinsem, els paisatges es fan més espectaculars. La nostra banda és una contínua cinglera altíssima, possiblement de més de 250 metres de desnivell, i la d´en front, més suau, de vegades és una vessant totalment coberta de pinar, carrascar i rodals de freixos, algunes cingleres més petites, o formacions de frares i crestalls. Al capdamunt, alguns aerogeneradors resten encant a aquest territori pràcticament verge. El riu s´obri camí entre els estrets, i de quan en quan arriba a deixar algun petit espai on creixen rodals de xops, o fins i tot s´ha pogut aprofitar per cultivar petits horts, només al principi. Les aigües de color turquesa, si fóra estiu, ens animarien al bany en alguns amples tolls. I arriba un moment en el que la senda entropessa amb un penyassegat on ja no es pot seguir, i s´acaba. Al llarg de tot el recorregut hem anat passant per algunes construccions, moltes d´elles en ruïnes, d´ús hidràulic. La guia de la cova de Don Juan ens explicà que al riu Xúquer se li pren la gran part del seu cabal aigües amunt, i es desvien per una conducció subterrània que travessa la serra i mou una central hidroelèctrica al terme de Cofrents. Aquesta conducció acaba desaiguant al Cabriel, que en les immediacions de Cofrents es junta amb el Xúquer al pantà d´Embarcaderos. Com que el nostre camí és tan penjat i no dóna més opcions (arribàrem a pensar en poder baixar al riu per una pedrera i intentar tornar per la ribera, però vist des de dalt sembla totalment impossible si no és per dins l´aigua, seria qüestió de plantejar-ho en estiu), ens toca tornar per on hem vingut. I després d´aquest excursió tan completa, en la que hem pogut gaudir de bona superfície forestal, d´un tram fluvial en perfecte estat de conservació, de grans parets abruptes, de vegades com tallades a plom, d´una meravella geològica subterrània, i d´un dia ventós que per la part on nosaltres caminàvem a penes ens afectà, arredonim el dia amb un bon dinar a Jalance.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada