17 de febrer 2009

ALFARA DE CARLES
























































De vesprada, tot i que el cel es quedà cobert de boira i el vent era prou molest, vaig visitar l´entorn d´Alfara de Carles, més concretament la partida del Toscar. La carretereta d´accés passava per dues ermites: Santa Llúcia i Sant Julià, a més d´una fàbrica enderrocada de paper, amb merlets de pedra, i el castell de Carles sobre un turó que domina la vall. L´asfalt acaba al Toscar, on un grup de xalets envolta l´ermita de Santa Magdalena, i diverses fonts, no només abasteixen d´aigua l´indret, sinó també creen un ambient humit on prosperen grosses carrasques, avellaners, plàtans, i fins i tot, falgueres com el polipodi i la llengua de cèrvol. Tres d´aquestes fonts són: la dels Xorros, davant mateix de l´ermita. Naix en una mena de coveta, i l´aigua es precipita per una llarga bancada de tosca coberta de molses. Cap avall corre fins al fons del barranc en forma de precioses cascades. El naixement ens recordarà a la font dels Xorrets de l´Aitana, només que aquella naix en la mateixa fenedura de la roca, a l´ombra d´un cingle escarpat, i és més recollida. Poc més amunt, la font del Cabrit porta tres petits dolls, però les pluges han propiciat que l´aigua brolle des de més amunt i forme un rierol. I la tercera, la font del Ferro, la veiem brollar des de les entranyes de la terra en una petita coveta, i cree un riuet que s´ajuntarà amb el de la font dels Xorros. El so de l´aigua sempre és relaxant, i allunya les ombres de la sequera i la desertització. Des d´aquest racó de verdor exhuberant encara arribem a veure les Rases del Maraco, el llom de la serra rocós, llis, probablement destinat a la ramaderia, perquè crida l´atenció que en comptes de bosc estiga cobert de praderies, i tocat pels últims rajos de sol que s´escolen entre la boira.