Amb una de les últimes gelades de l´hivern, tots els bancals d´ametlers en flor, i un matí assolellat, emprenem el camí cap al mas del Canyo des de l´eixida nord d´Ibi (carretera de Banyeres), entre antics masos i alguns xalets. Pugem per la solana de la serra del Menejador per l´anomenat Camí dels Geladors, que mena, no només al mas adés esmentat, sinó també als tres pous de neu que el Parc Natural de la Font Roja té al terme d´Ibi. Durant la pujada, en un principi la vegetació és molt escassa. Predomina l´espart, però quan ja hem ascendit la part més costerosa i la vessant planeja, comencen a veure´s més pins i carrasques. És ací quan a la dreta tenim un replanell des del qual podem veure el recorregut del barranc de les Raboses, i els seus penyassegats. En arribar al mas del Canyo ens n´adonem de que l´han arreglat. Les parets exteriors ara estan lluïdes, i s´han col.locat alguns fanals de dubtós gust. Seguim fins la cava, a uns 10 minuts més amunt, i amb sorpresa, comprovem que també ha estat reconstruïda. Era una de les millors conservades de tota la comarca, encara tenia la coberta completa, però prou deteriorada. Aprofitem el replà de la cava per esmorzar, i seguim una mica més fins la immediata cava de Simarro. Aquesta està enderrocada. Dins d´ella ha nascut un freix, que ara resta nu, i l´heura s´emparra per les parets. Allí decidim continuar fins l´avenc de Simarro, uns 10 minuts més endavant. Baixem fins al fons d´un barranquet, i ens enfilem per una senda que continua per la solana, entre carrasques. Una vegada a l´avenc podem llegir una placa que recorda el projecte "500 hores baix terra", portat a terme pel Centre Excursionista d´Alcoi, i que va significar, en l´any 1965, el rècord mundial de permanència a l´interior de la terra.
Tornem al mas del Canyo, i d´allí fins el veí mas de Foiaderes, després de passar per la seua font. Ens crida l´atenció la grandària dels pins del mas, però encara més la d´un xop que hi ha uns 100 metres més avall, que en part ja està sec, però encara conserva algunes branques vives que aleshores estaven en flor. A partir d´allí continuem per una senda que comença a la vora del barranc, però a poc a poc es va apartant cap a la dreta. Cada vegada ens enlairem més sobre el fons del barranc, que en algun punt arriba a tindre aigua. La presència d´àlbers blancs delata la proximitat d´un petit corrent o toll. I quan ja ens situem en la confluència d´aquest barranquet amb el de les Raboses, és on podem contemplar la salvatgia d´aquest indret. El barranc de les Raboses sembla inaccesible. Pensàvem que en algun punt es podria recórrer, però sembla del tot impossible, no només pels tallats rocosos que l´envolten, sinó també perquè la vegetació del seu càixer, farcit d´esbarzers i argelagues, el fan impracticable. I poc més endavant ens juntem amb la senda que davalla des del mas de Foiaderes, en un paratge anomenat el Descansador. El tram de costera que resta fins arribar a Ibi és vertiginós, i fa que els nostres genolls acaben un poc ressentits, però ja estem gairebé al final. Desemboquem en el pont en el que la carretera Ibi - Ermita de Polop creua el riu de les Caixes. Ara porta un petit rierol, que és canalitzat sota el traçat urbà d´Ibi. I allí mateix tenim els cotxes per tornar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada