02 de desembre 2009

2ª ETAPA DEL GR-7 NORD. ALCOI - BOCAIRENT














































































































































































































Un altre diumenge ennuvolat i fresc, quan la tardor comença la seua recta final, ens disposem a seguir el GR-7, que vam començar des de Castalla fins Alcoi en febrer. Ara continuem des de la capital de la comarca travessant la Mariola de punta a punta. En aquest cas disposem d´autobús que ens porta al punt de partida. Comencem recorrent el barranc del Cint fins a les casetes de Vilaplana. Al principi, uns rajos de sol ens enganyen, perquè només duren uns minuts. Ja no el tornarem a veure avuí. La pujada és exactament la mateixa que l´any passat vam recórrer de nit per veure l´eixida del sol des del Montcabrer. De les casetes de Vilaplana passem entre ametlers, avellaners i retalls de pinar als masos dels Capellans, i endinsant-nos pel bosc, fins al collat de Sabata, des d´on ja ens torna a ser visible gran part de la comarca del Comtat, emmarcada per les serres diàniques: el Benicadell, la Safor, la Foradada, Almudaina, la Serrella, l´Aitana, els Plans... i amb la ratlla de la mar al fons enfosquida per la nuvolada. Allí esmorzem resguardats d´un ventent de llebeig que cada vegada més ens convenç de que porta pluja. A partir d´ací, la senda puja per les rases de l´Alberri, entre vegetació més escassa quan més amunt. Des de dalt de l´Alberri contemplem a l´esquerra el barranc del Carrascalet, en el que els corners i els freixos, amb les fulles grogues que es resisteixen a caure, ens diuen que una tardor endarrerida també es resisteix a deixar pas als freds hivernals. I des del collat, a banda dreta, de nou unes vistes més àmplies encara del Comtat, amb Muro immediatament davall, però a prop de 1000 metres de desnivell. Al fons, el pantà de Beniarrés, que l´any passat reflectia el sol acabat d´eixir, en aquest cas mostra el mateix color grisenc dels núvols. Ací ens desviem una mica del GR-7, al qual tornarem, per fer cim al Montcabrer (1390 metres), el sostre de la Mariola, i una de les majors altures de les comarques del sud, després del cim de l´Aitana (1558), la Penya Alta (1505), el Frontó de l´Aitana (1467), o el Puig Campana (1410). Al capdamunt està ple de gent, i més que n´arriba, però no podem romandre molt de temps perquè el vent gelat ens fa anar-nos-en després de fer unes fotos.
Ja de nou al GR-7 arribem a la font del Pouet, o Pouet de l´Herba Sana, la font més enlairada de Mariola. Allí ens reagrupem amb els qui no van decidir fer cim, i encetem la davallada sota els cingles del Montcabrer. En arribar al collat de les Saleretes ens baixem per l´esquerra buscant el mas de la Foia Ampla. Abans d´arribar hi ha una bomba d´aigua, que no brolla. Ja al mas ens criden l´atenció alguns cavalls que hi han dins la finca. I ara pugem fins la pista de la Cava Arquejada per la que baixarem a la font de Mariola passant pel mas i la font de l´Arbre. A partir d´aquest mas comença a caure un plugim, que ens fa pensar que no durarà massa. I al principi no passa d´unes poques gotes. Però quan anem aproximant-nos al càmping veiem a la llunayia que la pluja va fent-se més intensa.
Dinem al càmping, i comprovem que plou cada vegada més. Portava sense a penes ploure res des de finals de setembre, dos mesos anormalment secs al cor de la tardor, però aquesta pluja tan esperada ens agafa a mitjan excursió. I l´agraïm, perquè era molt necessària, així com també perquè la part més grossa va caure mentres estàvem dinant, i a més a més, celebrant l´aniversari de dues de les companyes del grup.
En acabar de dinar, i després d´alguns dubtes, reprenem la marxa. Són les 4, i sabem que a les 6 ja és fosc, així que ara toca apretar el pas.
Entre pinars i carrascars, i tapant-nos amb paraigües, impermeables, o mullant-nos, passem per la font del Pla i l´ermita de Santa Bàrbera, i eixim a la carretera. La pluja va afluixant per moments, i fins i tot arriba a parar en alguna ocasió. Quan anem a l´altura de la pista que entra a la Font Freda i a la Font de la Coveta per l´esquera, trenquem a la dreta per una senda que baixa directament a Bocairent per un barranquet preciós. Arribem totalment enfangats al poble, que mostra la seua bellíssima estampa amb els llums encesos, ja a poqueta nit. Allí ens espera l´autobús de tornada.

3 comentaris:

pepe ha dit...

Precioso día y al atardecer el espíritu de la doncella Mariola, con su pantera africana, nos acompaño y protegió de los resbalones

administrador ha dit...

Pepe, des de quan eres blogger? Ja em passaràs l´adreça del teu blog. T´esperem el dia 13, descobrirem alguns racons del Maigmó que encara no coneixem. Salutacions!

Pilarin ha dit...

:-))) Aún no se como no dimos con el trasero en el suelo, con las prisas,lluvia, anocheciendo y como no, las risas de vernos enfangados.Muy "chula" la excursión. Besos