Ben al contrari que la setmana passada, avuí ens ha eixit un dia ben assolellat, i, tot i que, camí del Pinós, les vores de la carretera i els bancals apareixien parcialment emblanquinats per una lleugera glaçada, ens esperàvem un dia deliciós, en el que encara passaríem calor. Era el primer dia de l´hivern. Al Pinós ens trobem amb Mari Creu, que ens guiaria fins el llogaret murcià de Raspai, on per circumstàncies històriques, a l´igual que a altres llogarets limítrofes amb el terme del Pinós, es parla valencià.
Des del mateix Raspai eixim, després d´una baixada breu per la carretera per la que veníem, per un camí agrícola que puja a poc a poc entre ametlers i vinyes, ben encaminats cap al Carxe, del que veiem el cim amb algunes antenes. Prompte ens endinsem per un pinar, on la pista puja la vessant llevantina de la serra, sempre entre la frondositat de l´ombria i alguns bancals a la valleta, de vegades d´ametlers, i d´altres de nogueres. Precísament aprofitem un replà a la vora d´un noguerar, ben assolellat, per esmorzar. Un esmorzar ràpid perquè el camí és llarg, i encara ens esperen preciosos indrets que veure.
Més amunt, i després d´un encreuament, deixem la pista i atallem per una senda molt empinada, que puja solana amunt entre savines, ginebres, carrasques arbustives, i molt espart. Sota l´ombra dels pins encara queda alguna resta de neu. La costera es fa dura, però al capdamunt eixim de nou a la pista. Ja ens queda res, puix les antenes les tenim just davant. Poc abans del cim encara veiem una plataforma d´enlairament per als qui practiquen el parapent. I no pot ser un lloc més oportú per a fer-ho, perquè el desnivell és molt fort, i la plana per a aterrar, d´una gran extensió, des de prou més enllà del Pinós fins a Jumilla, i cap al sud no hi ha cap obstacle fins a la serra de la Pila, de la que veiem una frondosa ombria.
Al cim (1371 metres) hi ha un refugi de fusta, el vèrtex geodèsic, un pluviòmetre i les antenes. Allí trobem Pedro, qui amb molt de gust compartirà amb nosaltres conversa, ens mostrarà les extenses vistes cap a tot arreu, des de l´Aitana o la Serrella, passant per les nostres serres de la Replana, el Maigmó o el Zit, la mar llunyana, a les serres murcianes d´Espuña, la Tercia, Moratalla amb Revolcadores nevat (el mes que vé ens espera... ), les andaluses de Baza, María, la Sagra o Segura, i les dels calars del Mundo i la Sima o las Almenaras, d´Albacete. Ben a prop, unes curioses salines, al mateix peu de la serra per ponent. I Jumilla al fons, amb el seu castell en un petit turó, al final de la planura, tancada per la poderosa serra del Buey.
Pedro ens aconsella visitar un cim que tenim a tir de pedra, quasi de la mateixa altitud, on hi ha un avenc. Així ho fem, i la sorpresa, a banda de la profunditat de l´avenc, és la presència de neu, un petit rodal que ens fa gaudir com a xiquets.
La baixada la fem per on hem vingut, ben de pressa, perquè a Raspai ens espera una bona paella amb caragols.
