Després de dinar volíem aprofitar les hores de sol que quedaven per aproximar-nos al Pirineu. Des de l´Aínsa, per una carretera serpentejant que recorria el riu Cinca (Zinca en araganés), passem per diversos pobles, alguns aprofitant algun ample de la vall, i altres encaixonats entre els congostos: Escalona, Laspuña, Lafortunada, Salinas de Sin, i per fi, Bielsa. Ací deixem la carretera que en 12 quilòmetres ens deixaria en la frontera amb França, i ens endinsem per una carreteret empinada que de seguida deixa el poble ben avall. I ens situem al mig de la vall de Pineta. Al principi hi ha un petit embassament, i tota la vall en forma d´U ens mostra el seu origen glaciar. A una banda i altra, altes muntanyes, cingleres i faixes rocoses, i els boscs de fajos i pins escalant per les vessants. Algunes torrenteres porten aigua, que es precipita des de les parts més altes: el barranc de As Fayedas, Fuen Blanca, La Tosca... Els desnivells des del fons de la vall fins als cims més alts arriba a 1400 metres a la part d´ombria, i uns 2000 al fons de la vall: des dels 1300 del Parador Nacional, fins als 3355 del Monte Perdido, en sols 4 quilòmetres de distància. Des del refugi de les pistes d´esquí de fons, en front del Parador, encetem una curta i bellíssima senda que ens puja per uns paratges de prats amb vaques, fagedes, pinars i falguerars. Des d´allí anem contemplant tota la vall aigües avall del Cinca, i les cascades del riu que es bifurquen des del capdamunt del circ i es despenyen pel Balcó de Pineta. I acabem la ruta en un pontet que travessa el riu amb unes sorolloses cascades. El riu s´encaixona per un estret rocós. Des d´allí tornem per on hem vingut. El sol s´ha amagat darrere les grans serres, i a poc a poc fa fent-se de nit. I ja a l´Aínsa, recorrem el casc antic, perfectament conservat, i busquem lloc per a sopar. 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada