La serra d´Oltà la tenim a l´oest de Calp, entre la carretera N-332 i l´autopista de peatge, i el dia que ens vam proposar descobrir-la, de cap manera ens va decebre. Des de la carretera nacional agafem un camí asfaltat que passa per l´estació del trenet, i puja decididament entre xalets fins a una zona d´acampada, ja al límit de les urbanitzacions. A partir d´ahí, comença el bosc. La ruta, inicialment, consistiria en donar la volta a la serra i trobar algun pujador que ens permetera arribar al cim. Per una pista al principi, i més endavant per senda, a través d´un dens pinar amb un sotabosc esplèndid, de llentiscles, margallons, coscolles i molta heura, anem avançant cap al nord, sempre a la dreta. De nou eixim a altra pista, segurament la senda seria una drecera, i arriba un punt on ja comença a baixar cap a Benissa. Ací seguim una nova sendeta marcada com a PR, que s´acosta als rocams de l´ombria, entre els que hi ha un petit reducte de freixos i una preciosa pedrera que descendeix des de la base del penyassegat. Ara pugem un pas fins a un collat, anomenat La Canal. Des del collat s´obrin vistes a ponent, la més impressionant, la de la cresta de Bèrnia, adornada amb unes boiretes pel cim. Seguim vorejant els tallats d´Oltà, i eixim a altra pista, molt ampla al principi, que fa un curta pujada, i va planejant, ja girant al sud. Quan s´enceta la baixada, en uns revolts hi han alguns bancals i un mas en ruïnes. Una mica més avall, en un racó assolellat i resguardat del vent, tot i que no bufava fort, aprofitàrem per esmorzar. I continuem per la mateixa pista fins un punt on es desdobla, agafant la de l´esquerra. Allí hi trobem un gros pi, que només el podíem abraçar entre 3 persones. Cap al sud ja albiràvem el pas del Mascarat i el Morro de Toix, però la boirina no ens deixava veure nítida la mar, i menys encara l´horitzó.
I a l´eixida d´un barranc encetem la pujada al cim, de vegades entre pinar, i d´altres per zona afectada per un antic foc, i que els pinatells crescuts feien verdejar. Aquesta serra és una de les menys afectades pels incendis a la Marina Alta. Passem pel Pou de la Mola, amb un abeurador ple d´aigua.
Si la setmana passada parlàvem de la pluja que ens va agafar en plena excursió, i anunciàvem que portaria un preciosa florida primaveral, no ens ha decebut, ans al contrari. La serra d´Oltà, després de les pluges rebossava de vida. Les lavandes ja mostren la seua aromàtica flor morada, les xares, fins de 5 espécies diferents (l´estepa, el matapoll...), cadascuna amb les seues flors, la sempreviva, el timó, la val.leriana roja, de preciosos raïms de menudes flors de color rosa encés... i meravellant-nos amb el colorit primaveral arribem a un corral on la senda es bifurca. En principi, per a pujar al cim, agafem la sendera que ix a l´esquerra, per la vora dels murs assolats, i tot i que sembla estar a prop, encara ens resten uns 15 minuts per coronar-lo. Des del capdamunt (584 metres) s´obrin vistes cap a totes bandes, però la boira en limita molt la visibil.litat, i amb prou feines arribem a endevinar la silueta confusa del Montgó. A Bèrnia, la boira encara tapava més els cims més alts, i ni tan sols el Penyal d´Ifac es podia veure nítid. Relluïa la petita salina de Calp, i la mar es perdia sense identificar-se l´horitzó. Des del cim, cap a ponent es precipitaven els penyassegats, i en alguns punts calia tenir molta serenitat per poder atansar-s´hi. El ventet tampoc ens n´ajudava.
Tornem al corral, i ja seguim la senda que portàvem, que gira al sudest pel capdamunt de les rases. La superfície de la serra tenia aspecte de calar, per aquests indrets deforestat. Només alguns pins solitaris entre el matollar dispers, com el Pinet, que des del capdavall de la serra distingíem sobre els tallats, amb un ample cop. Però abans de començar el descens encara farem el segon cim: la Mola. 600 metres ens separaven d´aquesta cota (534 m), que endevinàvem com al millor mirador sobre Calp. I no és que no ho fóra, sinó que les boires que el vent de llebeig espentava des de la mar terra endins anaven passant com a cortines que de quan en quan no permetien veure res, i quan es retiraven deixaven a la vista el poble de Calp, el Penyal, les platges, l´escampada de xalets i piscines, el Morro de Toix, i la immensitat de la mar. Allí vam romandre una bona estona, gaudint de la pau de la muntanya, de les vistes ara sí i ara no, de la suau carícia del vent, i del sol quan les boiregades el deixaven passar. Hauríem romàs allí hores i hores de contemplació, però anava fent-se hora de dinar, i l´estómac ens el començava a demanar.
Tornem a la senda, que s´encamina barranc avall, entre carrasques i arborcers, ací molt abundants. En alguns trams arribava a formar-se algun pas de rabosa, perquè la baixada tenia un acusat pendent.
A l´eixir a la pista, ens trobàrem una agradable sorpresa, que ens va acompanyar durant el que restava de caminada: una cabreta nascuda feia dies. Havia anat seguint una parella d´excursionistes des de dalt, i ara se´n vingué amb nosaltres. Pista avall passem per l´Ermita Vella, i la cabreta darrere, i més avall, de nou dins del bosc, per algunes fontetes construïdes recentment. I tanquem el circuit. Només resten uns pocs metres fins la zona d´acampada, i allí, ja molt a pesar nostre, vam alliberar la cabreta.
Després, a la cala de les Urques, prop de Calp, una bona paella de pollastre i peix, i després, ja ben dinats, vam anar seguint la costa en direcció al Morro de Toix, en tranquil caminar entre platges de pedra i roques solsides dels penyassegats, descobrint racons secrets, una coveta ennegrida i caletes a les quals només s´hi podia accedir a peu, sempre amb la figura imponent del Penyal d´Ifac al darrere. Dia complet.
Ací acabem el trimestre, si mireu el nou calendari, començarem el dia 26 d´abril per les eixutes llomes de l´Alacantí.
Després de tota la nit plovent, el dia començava gris, i amenaçava més pluja, però això no era obstacle per eixir a la serra. Només que vam canviar de plans, i en comptes de l´Ombria del Puig, que ningú dels assistents coneixíem, optàrem per donar una volta per Planisses i els preciosos encontorns de les altures del Maigmó. Els cotxes es van quedar a la vora del vell pi que ens dóna la benvinguda al camí ombrívol que des de gairebé el capdamunt del Portell de Catí mena a Planisses. De moment, tot i que el cel estava plomís, no queia gota, però la boira tapava les vistes a la Foia, sols de quan en quan deixava veure l´espessor del bosc del Carrascalet. I en res arribem a un revolt d´on ix una drecera cap a Planisses. Al poc d´entrar-hi, triem la sendeta a l´esquerra que ens baixa a l´avenc de Melcior, i després d´alguns dubtes donem amb ell. i còm no, ens hi vam endinsar una mica, només el que la poca llum que entrava pel forat ens deixava veure. I vam recordar l´excursió que férem a propòsit l´1 de maig de 2001, equipats amb cordes i llanternes, en la qual vam seguir avenc avall, explorant el seu interior. 
La destrucció eòlica de les nostres serres va començar per l´extrem nord del país, des de la comarca dels Ports, on dues centrals eòliques, després de tota la destrossa, han hagut de ser aturades per l´elevada mortalitat de rapinyaires. I s´han anat aprovant les zones del Pla Eòlic al llarg del País Valencià. El 2007 ja teníem al Massís del Caroig una llarga filera d´aerogeneradors al llarg de tota la Solana del Alambín, entre Enguera i Aiora. I ves per on, que el passat dia 19, recorrent una pista forestal que comunica els preciosos paratges de Benali, el barranc de la Carrasca, Fuente Huesca, Benalaz... fins a la carretera que travessa la serra entre els dos pobles abans esmentats, em vaig trobar una autèntica autopista oberta en mig del massís muntanyós, entre els incipients pinars que ja anaven creixent després del devastador incendi de 1979. I a aquesta autopista encara li eixien altres carrerons amunt i avall. Tota la serra plena de pales excavadores, i fins i tot alguns fonaments preparats per a enlairar les molinetes. Un altre gran espai natural, el més extens de tot el País Valencià, una gran reserva forestal i hídrica, profanada per l´avarícia de les companyies elèctriques, i ajudada per una Generalitat Valenciana??? que només mira pels interessos d´uns pocs i no veu més enllà dels seus nassos.
