Començàvem l´any amb una excursió per la Replana del Carrascar, coberta de neu, i aquest diumenge passat ens vam desplaçar fins a la serra de la Pila (Fortuna). És una serra sorprenent, envoltada de terres desèrtiques, secans d´ametlers, oliveres, vinya i sembrats, i llomes on a penes ix espart. Però l´ombria d´aquesta serra gaudeix d´un microclima més fresc i una mica més plujós. A més a més, les repoblacions de pi blanc que s´han realitzat durant el segle XX ens regalen imatges on predomina el verd.
Després d´algunes equivocacions arribem a la pedania de la Garrapacha, i també després d´alguns dubtes al vore els cims de la Pila envoltats de boira, pugem el Puerto Frío, i des d´allí ens endisem per una pista de terra que ens porta al refugi de Cabezo Turra. Allí deixem els cotxes i comencem la caminada seguint la pista, que planeja recorrent els barrancs de la Pila. El paisatge és d´un bosc on abunda el pi blanc, però també l´arborcer, el ginebre, la coscolla, i en alguns reductes més humits, algun exemplar de marfull, que està a punt de florir. Passem per una font, i poc més endavant, en un encreuament on agafarem una pista asfaltada, decidim esmorzar.
La pista puja forta entre els pinars. Com més amunt anem pujant, més quantitat de carrasca trobem. En un revolt a la dreta hi han les restes de dos pous de neu, a la vora de la carretera. I a partir d´allí, el carrascar es fa predominant. Això sí, són carrasques arbustives, secalloses i molt esforçades, perquè ens trobem en un espai que no escapa de les llargues sequeres del clima semiàrid. I arribem a un collat on la pista es desdobla. A la dreta pugem, en poc més de 5 minuts, al cim de Los Cenajos (1229 metres). Al capdamunt hi ha un refugi prou deteriorat, i una caseta de vigilància forestal amb un mirador, des d´on es podrien tindre àmplies vistes si no fos per la boira. Ens conformem amb veure serres com la de Ricote, la d´Oriola, el Valle, el Carxe, o afinant la vista, l´Almorchón. I de pobles, immediatament davall, la Garrapacha, format per alguns grups de cases disseminats, Fortuna al mig del pla, i poc més.
Tornem al collat i pugem pel ramal esquerre. Ja veiem una gran bola blanca al capdamunt. Es tracta d´una estació meteorològica situada al cim de la Pila (1265 m). Des d´allí s´amplien les vistes cap a ponent, i distingim la serra de Quibas, que fa de continuació de la Pila, i més lluny, la del Reclot, la d´Algaiat i la de Crevillent. En les valls podem clissar el Pinós i l´Alguenya. Ens n´hem adonat que al llarg de la pujada podiem veure alguns forats a la serra. Segurament es tracte de cates que s´han fet per trobar marbre. Gràcies a la protecció com a Parc Regional de que ara gaudeix la Pila, s´ha lliurat d´haver-se convertit en una gran pedrera, com ha passat a les serres veïnes del Reclot, Quibas o Algaiat, i ara mostra tota la seua bellesa forestal i geològica.
Per a la tornada decidim continuar per una senda que baixa per la carena, i que ens permet gaudir de l´aventura. En alguns trams es fa un poc perdedora, bé perquè anem per terrenys rocosos pels que descendim de forma sobtada, i fins i tot ens toca agafar-nos a les penyes, o bé per la densitat del sotabosc, format per coscolles, ginebres o romanins. Cap al sud, el desnivell ens arriba a esborronar. Els penyassegats i els barrancs ens arriben a recordar al Maigmó o al Caro. I arribem a l´altura del refugi de Cabezo Turra. Allí travessa un camí mig esborrat des de la solana a l´ombria. En aquest punt podem observar alguns bocins de roca que ens fan pensar que es tracta d´estalactites destrossades per una de les cates que es van fer a la vora del camí. Però la comoditat d´anar per camí acaba prompte, perquè hem de davallar al refugi per un tallafocs. Aquest tallafocs es troba molt brut, ple de malesa, però pel mig va una sendeta que ens aboca directament al punt d´inici, i en aquest cas, també de final.
