CUENCA AZUL

El projecte Cuenca Azul és una plataforma formada per entitats, organitzacions ecologistes i fundacions sensibil.litzades amb la gestió dels ecosistemes aquàtics (rius, llacs, aigües subterrànies, costes...), que pretén fer complir a la conca de l´Ebre la Directiva Marc d´aigües, que implica aconseguir el bon estat ecològic de l´aigua, evitar la contaminació, satisfer la demanda i previndre les conseqüències de les sequeres i les inundacions. Algunes de les entitats que en formen part són: Ecologistes en Acció, la Plataforma en Defensa de l´Ebre, Fundación Nueva Cultura del Agua o SEO. Des de finals d´octubre, Cuenca Azul està realitzant reunions informatives al llarg de totes les comunitats autònomes que participen en la conca hidrogràfica de l´Ebre. Avuí, 10 de novembre, es convoca una reunió a Tortosa per a Catalunya i el País Valencià. Cal dir que una part del nostre país, concretament la pràctica totalitat de la comarca dels Ports, vessa cap a l´Ebre a través del riu Bergantes. La web de Cuenca Azul és: www.cuencaazul.com. També la trobareu a la llista d´enllaços.

L´EFECTE ARENYS

Des que al mes de setembre, a Arenys de Munt es celebrà la primera consulta popular per la independència de Catalunya, iniciatives semblants han anat, majoritàriament prosperant com bolets en la tardor per tota la geografia catalana, sota el lema "Independència? tu decideixes" i "Que no decideixin per tu". En alguns casos, també, rebutjades en alguns ajuntaments, com Gavà, Tremp, Balaguer, Montgat o Tarragona. Molts altres pobles, i en aquest cas també a les Illes Balears, estan interessats en promoure consultes als seus municipis. El 13 de desembre, al voltant de 130 pobles convoquen els seus habitants a votar, un total de 650.000 ciutadans i ciutadanes (quasi el 10% de la població de Catalunya). Podeu entrar a aquest enllaç per poder seguir l´actualitat en aquest tema: http://www.directe.cat/consultes-independentistes. De moment, al País Valencià encara no hi ha cap poble on s´haja plantejat, no ens quedem enrere i decidim nosaltres també.

Cal dir que el dret a l´autodeterminació ve recollit en la Carta de les Nacions Unides i en els Pactes Internacionals dels Drets Humans. A més a més és un principi fonamental del Dret Internacional Públic. El Comité dels Drets Humans considera el dret a l´autodeterminació com a requisit necessari per a la plena efectivitat dels drets humans individuals. (Informació i mapa extrets de viquipèdia).

CINEMA EN VALENCIÀ

La Generalitat de Catalunya vol aprovar una llei per a que la meitat de les pel.lícules que es projecten a Catalunya estiguen doblades o subtitulades en català. Ja va sent hora de que els valencians deixem d´anar a la cua en totes les iniciatives destinades a normalitzar la llengua pròpia, i tant de bo seria que disposàrem d´una llei semblant, i fer que la nostra llengua estiga present a TOTS els àmbits d´ús, inclòs el cinema. Per a la supervivència de la llengua cal fer necessari el seu ús i aprenentatge, perquè d´allò contrari, cada vegada més es situaria en un clar perill d´extinció, ofegada sota la prepotència i superioritat de la Lengua Compañera del Imperio, omnipresent a tots els àmbits: premsa, ràdio, tv, carrer, treball, comerç, administració pública... i cinema. Us convide a votar en l´enquesta sobre la llei del cinema, que bé podria extrapol.lar-se al País Valencià.

XÚQUER VIU

El PP i el PSOE signen la pena de mort del riu Xúquer al no reconéixer que està sobreexplotat. El diputat del BLOC Enric Morera lamenta que els dos partits centralistes es posen d´acord per a rebutjar una Proposició No de Llei que va elaborar la plataforma Xúquer Viu, de la que s´havia fet ressò a les Corts Valencianes el BLOC, i que demanava que l´aigua que s´ha de transvasar des del Xúquer al Vinalopó no s´utilitze per a l´urbanisme desordenat ni per a fer negoci, com tant agrada fer al PP.

El BLOC demana que aquestes aigües siguen destinades exclusivament a substituir l´aigua extreta dels aqüífers sobreexplotats del Vinalopó, tal com diu la documentació oficial del projecte que es va remetre a la Unió Europea per tal d´aconseguir el cofinançament per valor de 120 milions d´euros.

Que la Generalitat Valenciana complisca les condicions que li va marcar la Unió Europea: acabar les infraestructures de modernització de regadius a la Ribera del Xúquer; aplicar les mesures necessàries per invertir la contaminació per nitrats a l´aqüífer Plana Sud de València; garantir la qualitat de l´aigua per al consum humà a les comarques de la Ribera del Xúquer, i garantir la qualitat de l´aigua que s´aboca a l´Albufera des de la depuradora de Pinedo.

Que es trasllade la sol.licitud de declaració de sobreexplotació dels aqüífers del Vinalopó i de la Manxa Oriental a la Confederació Hidrogràfica del Xúquer com a garantia jurídica per a la recuperació d´aquests aqüífers.

Informació extreta de l´Infobloc Nacional del 30 d´octubre de 2009.

SITUACIÓ EXTREMA A LAS TABLAS DE DAIMIEL

El Parc Nacional de Las Tablas de Daimiel (Castella-La Manxa), pateix quatre anys seguits de sequera, que han deixat com a resultat que només 10 de les 1600 hectàrees inundables tinguen aigua, i que la turba resseca vaja cremant-se de forma subterrània. Fa més d´un mes que va entrar en combustió i no s´aconsegueix apagar. Aquest espai natural porta més de 35 anys en constant degradació. Els Ojos del Guadiana s´assecaren als anys 80. Eren el principal aport d´aigua dolça a la zona humida, però la sobreexplotació de l´aqüífer a base de pous il.legals va acabar amb el brollador. El Ministeri de Medi Ambient contempla solucions a curt termini, com un transvasament des del Tajo, que ja de per si també pateix una situació deficitària en la conca alta. S´hauria de construïr una tuberia i impermeabil.litzar alguns trams del riu Cigüela per poder aconseguir que la màxima quantitat d´aigua arribe al Parc Nacional (més del 70%). L´aigua que es va transvasar en anteriors ocasions a penes arribava al Guadiana, degut a les fuites i filtracions. Les solucions a llarg termini consisteixen en la compra de terrenys per part de l´Estat. Fins ara, s´han adquirit unes 1000 ha. En les pròximes setmanes es contempla comprar 150 ha. més, així com els drets sobre l´aigua. Si la situació segueix empitjorant, el Parc Natural de Las Tablas de Daimiel, fins i tot podria arribar a ser descatalogat. Esperem que la conscienciació sobre la gestió de l´aigua i aquestes mesures ens puguen permetre gaudir de nou de Las Tablas de Daimiel i que ho puguen fer les futures generacions.

Un exemple d´assecament d´una zona humida la tenim ben a prop, al nostre propi terme, però malauradament no hi ha la més mínima intenció política de recuperar-la.

PRESENTACIÓ DEL PROJECTE DE L´HOTEL DE LA FONT ROJA

El passat dijous 22 d´octubre, la Diputació d´Alacant va presentar el seu projecte de l´hotel que pretenen construïr a la Font Roja. La Colla Ecologista La Carrasca, d´Alcoi, ens ha facilitat aquestes dades, sobre les que basen el seu rebuig al projecte:

L´acte va estar ple de propaganda i de veritats a mitges. El pla de participació pública és enganyós i parteix d´una posició predeterminada.

El projecte és insostenible des del punt de vista econòmic, social i ambiental. L´hotel tindria 35 habitacions, i segons el president de la Diputació, si fos més reduït no seria rendible. No respon a criteris ambientals ni a les necessitats que pogueren haver, sinó que la intenció és privatitzar-lo.

En la presentació no es fa cap menció a les necessitats d´aigua que tindria l´hotel, ni d´on s´extrauria. L´aqüífer del Menejador és molt reduït, i en cas d´explotar-lo, s´assecarien les fonts del Parc Natural, inclosa la mateixa Font Roja.

Es construïrien 3 plantes en altura, i en superfície es supera l´extensió dels antics xalets, s´haurien d´excavar més terrenys i una planta subterrània que destruïria l´alcavó de la Font Roja.

La zona d´aparcament destruïria l´actual zona d´acampada GRATUÏTA i les àrees recreatives,

zones d´autèntic ús social i excursionista.

S´eliminaria també la Glorieta dels Paellers, restant al paratge valor recreatiu i social, i el seu ús gratuït, per donar pas a la privatització.

La privatització dels espais d´ús públic gratuït també minvaria la superfície disponible per a futures necessitats de gestió del Parc Natural.

S´haurien de construïr noves dependències per a la brigada de manteniment del Parc Natural, que costarien 226.000 euros. A l´Ajuntament d´Alcoi i la Diputació d´Alacant (del PP) no els importa gens la conservació del Parc Natural ni la seua vocació d´ús públic.

Després de tots aquests arguments de la Colla Ecologista La Carrasca, aquest col.lectiu mostra la seua oposició al projecte de l´hotel de la Font Roja, i des de TERRA VERDA recolzem totalment la postura dels ecologistes alcoians. Cal dir que el carrascar de la Font Roja gaudeix de mesures de protecció des del segle XIV, és el bosc mediterrani millor conservat, sens dubte, de les comarques del Sud del País Valencià, i és necessari, no sols mantindre´l sinó encara més, incrementar el seu valor natural per a que les futures generacions el puguen gaudir com el podem gaudir nosaltres. Hi han alternatives molt més respectuoses a aquest projecte, com la del PSPV-PSOE d´Alcoi, que contemplaria la restauració dels xalets per a ús públic i la construcció d´un hotel al principi de la carretera de la Font Roja, fora del Parc Natural, o la del BLOC d´Alcoi, que consistiria en un complex turístic, cultural i ambiental al Salt, recuperant els antics edificis, la qual cosa no suposaria ocupar més territori.

EXCURSIÓ 25 D´OCTUBRE. TEIXERA D´AGRES

Ben entrada la tardor, i amb un dia quasi estiuenc, ens dirigim a la serra de Mariola, i recorrem un sector ombrienc dels millor conservats de tota la serra. Eixim des del llavador d´Agres per un camí asfaltat en direcció al poblat del bronze de la Mola, esmorzem a la font de l´Alficosset, i per una senda que en un principi davalla una mica, i més endavant guanya alçada a poc a poc, arribem a la carena de la serra, a envistes de Muro, des d´on prenem una senda que busca la cresta, passant de forma alternada a l´ombria i a la solana. A l´arribar a una allargada pedrera decidim anar planejant cap a la Teixera, en comptes de pujar al cim del Teix, entre aurons de colors tardorals. Des de la Teixera passem al següent barranc, just davall del refugi Montcabrer, i d´allí baixem per una senda còmoda a Agres passant pel castell i el convent. Us dirigisc al meu blog CAMINS I SENDES per a que pogueu veure la descripció i les fotos d´aquesta excursió, ja que allí ja la vaig descriure en el seu dia exactament igual que ahir la vam fer. L´enllaç és: http://caminsisendes.blogspot.com/2009/04/ombria-dagres.html. Us deixe ací unes quantes fotos.

GIRONA DECIDEIX

La nova plataforma Girona Decideix presentarà en el ple municipal del 10 de novembre la moció per donar suport a una consulta sobre la independència a la ciutat. Un dels portaveus de la plataforma, Biel de Montserrat, va avançar la voluntat d'iniciar contactes amb «les entitats veïnals, culturals i institucions per garantir una participació altíssima». Les tres entitats consideren que la consulta als ciutadans «s'ha de viure com un acte de normalitat democràtica». La voluntat dels organitzadors és que la ciutadania es mobilitzi per garantir que hi hagi «una participació massiva».Si l'Ajuntament aprova la moció, Girona es convertirà en la primera de les quatre capitals catalanes que farà la consulta popular amb el suport consistorial.

ALTRE REGAL

Com ja us vaig prometre, abans que acabara octubre deixaria altre regal als seguidors de TERRA VERDA. Ací el teniu: un grapat de fotos tardorals del Parc Natural de la Font Roja. Al cap i a la fi és el regal que ens oferix la natura any rere any sempre que arriba la tardor. Són de 3 dates diferents: 1 de novembre de 2003, 8 de novembre de 2007 i 26 d´octubre de 2008. Les teniu en el vídeo de la columna de la dreta. Espere que us agraden.

PER LA LLIBERTAT I LA TOLERÀNCIA

Reproduisc ací íntegrament un article de José Beteta, extret del seu blog "El cau d´un rabosot".
BASAURI PODRIA SER ALZIRA.
Muy buenas. El que escribe estas líneas tiene por nombre Joseba Urrutia, ciudadano vasco natural de Basauri, una localidad de poco más de 40.000 habitantes cercana a Bilbao. De profundas convicciones demócratas, siempre he creído en la libertad, en todos los sentidos. Pronto me interesé en la política y empecé a militar en el Partido Popular de mi localidad. Soy vasco, decididamente vasco y consciente de la personalidad propia que tenemos como pueblo dentro del contexto de la nación española y no me avergüenzo de pensar lo que pienso.
Cuando entré en política, fruto de mis ideales demócratas, era un tanto ingenuo y llegué a creer que podría defender mis ideas, tan válidas como las que más, con total libertad sin que viera peligrar mi integridad física ni la de mis compañeros. Pensaba que los ataques de los violentos no alcanzarían mi ciudad, que era muy difícil que pudiera llegar a afectarme la violencia terrorista. ¡Pobre ingenuo!
Hace dos años colocaron una bomba en la sede del PP. Afortunadamente no llegó a explotar. Sólo fue un susto, tanto para los militantes populares como para los vecinos de las viviendas contiguas. Meses después, nos reventaron las ventanas de la sede con piedras. Afortunadamente a esas horas no había nadie en el edificio y no lamentamos daños humanos. Desgraciadamente los sufrimos algún tiempo más tarde. Una concejal popular de un pueblo vecino recibió una pedrada durante una manifestación que le produjo una brecha junto a la ceja. Por centímetros nuestra compañera se salvó de perder un ojo... o la vida.
Nuestras sedes son atacadas continuamente por los enemigos de la democracia: hemos contabilizado alrededor de 300 agresiones contra militantes y sedes de sindicatos, partidos y organizaciones no abertzales en los últimos meses, que van desde pintadas, amenazas en internet, agresiones físicas, sedes quemadas, etc. Una de las últimas agresiones que más de cerca me afectaba fue la sufrida por un joven administrador de un conocido portal web afín a los ideales del PP, que fue agredido en la puerta de su casa de Bilbao por una quincena de encapuchados que le amenazaron de muerte si no abandonaba su tarea informática. El joven iba acompañado por una amiga que también fue agredida mientras los energúmenos le gritaban “guarra” y “putita españolita”.
Desde hace un tiempo, en Basauri aparecen con especial virulencia los conocidos como “muros de la vergüenza”, es decir, pintadas que enaltecen la violencia contra aquellos que no pensamos como ellos. Desde el PP local se condenó la aparición de estas pintadas, muchas de las cuales estaban cerca de centros educativos, y se pidió que fueran borradas y que se realizaran actuaciones con los más jóvenes para prevenir futuros intolerantes. Ante la falta de reacción por parte de las autoridades, los miembros de Nuevas Generaciones decidimos borrarlas a plena luz del día. La Ertzaintza nos prohibió borrarlas si no les presentábamos la autorización de los dueños de la pared donde se encontraban las pintadas. Finalmente conseguimos dicho permiso y pudimos borrarlas. Días más tarde, y como reacción, nuestra sede fue atacada con pintadas amenazantes del tipo “Españoles no. Os vais a quemar”.
La última de las agresiones la padecí en mis propias carnes. Días antes de la Aste Nagusia de Bilbao, la Semana Grande, el consistorio bilbaíno celebraba su tradicional acto cívico de homenaje a la Ikurriña y a la personalidad vasca. Un acto que desde la Transición ha perdido su carácter popular, de homenaje de todos los vascos hacia su tierra y su bandera, y ha sido apropiado por el nacionalismo vasco. En este sentido, el PP ha tenido parte de culpa porque en su día decidió mantenerse al margen de dicha muestra de fervor vasquista por no estar de acuerdo con las connotaciones nacionalistas del acto y por no sentirse identificado por las consignas que allí se pregonaban. No obstante, en el seno del partido ha habido siempre sectores que apostaban por recuperar dicho acto de homenaje al País Vasco. Los militantes del PP somos tan vascos como los del PNV o Eusko Alkartasuna y tenemos, por tanto, el mismo derecho a manifestar nuestro sentimiento como cualquier otro vasco.
Este año, por suerte, el PP de Bilbao decidió convocar a sus militantes a acudir con pancarta propia a dicho acto institucional. La noticia fue muy bien acogida por muchos compañeros de otras ciudades que confirmaron su presencia. No tardaron en llegar las amenazas por parte de conocidos grupos violentos que responsabilizaron a Basagoiti, líder del PP vasco, de cualquier incidente que pudiera ocurrir. Dichos elementos animaban a recibir “con patadas y puñetazos” a cualquier españolista que osara acudir al homenaje. Basagoiti denunció las amenazas y pidió protección policial durante la jornada reivindicativa. Desde el Departamento de Interior del Gobierno Vasco se nos aseguró que la Ertaintza velaría por la seguridad de los militantes populares.
Nada más llegar, el poco menos de un centenar de valientes del PP que decidimos acudir, fuimos recibidos con una lluvia de huevos llenos de pintura por parte de un grupo de violentos. Hasta ese momento la Ertaintza no nos había acompañado. Estábamos solos ante lo que sabíamos que iba a ser una agresión con límites insospechados. Antes de que apareciera la Ertzaintza, los violentos nos insultaron, empujaron, propinaron patadas y nos quitaron las banderas de nuestro partido, impidiéndonos finalmente incorporarnos a la marcha de homenaje a la enseña vasca. La Ertzaintza apareció justo para evitar un linchamiento. Cumplieron con su trabajo, pero llegaron tarde y en un número escaso. Dos de nuestros representantes en el parlamento vasco acudieron para con su intervención procurar que la Ertzaintza se esmerara en el cumplimiento de su misión. Los violentos nos siguieron por las calles de Bilbao, acorralándonos. Oí los gritos de los jóvenes radicales: “¡Urrutia, jódete!”. Me conocían y apuntaban directamente hacia mí. No hubo detenciones. Días después se jactaban públicamente en sus foros de internet de las agresiones cometidas.
Esta es una muestra de la falta de libertad que vivimos la minoría popular en el País Vasco. Por suerte la acción de los cuerpos de seguridad contra esta gente es contundente. Cada semana hay nuevos avances en la lucha contra el terrorismo. Los partidos y asociaciones afines son ilegalizadas y sus cabecillas encarcelados. Aun así, no se puede hablar de libertad en Euskadi. En este momento me juego mi integridad física escribiendo estas líneas. Indignante... ¿verdad?
Per sort, Urrutia és un personatge de ficció.
Per sort, Joseba Urrutia és tan sols un personatge de ficció que ha servit per a que molts de vosaltres ara mateix vos sentiu més demòcrates que mai, més partidaris de la llibertat d’expressió i més convençuts de que els valencians no patim la mateixa situació que els bascos. Vos equivoqueu.
Joseba Urrutia és Jose Beteta, no és del PP sinó del BLOC i no és de Basauri sinó d’Alzira. Els fets relatats per Joseba són fets reals patits en primera persona. Fa dos anys la bomba en la seu nacional, les continues agressions a les nostres seus, les agressions físiques a companys, la impunitat amb la que actuen els grups d’extrema dreta en el País Valencià... tot és verídic. Els murs de la vergonya els tenim en la nostra ciutat, on han proliferat les pintades nazis. L’agressió a l’administrador del portal valencianisme.com va ocórrer el darrer 8 d’octubre, vespra del dia dels valencians. La pedrada a una regidora nostra va ocórrer a Gandia. L’agredida va ser Maite Peiró, regidora valencianista de l’Alqueria de la Comtessa. No hi va haver detinguts.
La fictícia marxa d’homenatge a la Ikurriña és la Processó Cívica del 9 d'octubre, a la qual un centenar de militants i simpatitzants del BLOC voliem acudir com veniem fent els últims anys. Els agressors en este cas sí que tenen nom i cognoms, i les entitats i partits feixistes agressors també. No poguérem participar. Ens reberen amb ous de pintura, espentes, insults, patades, sense que hi haguera cap detingut.
La diferència entre Joseba i un servidor és que, mentre totes les agressions patides per ell van ser portada dels mitjans de comunicació autonòmics i estatals, les nostres agressions queden en l’oblit. No hi han detencions, No s'aplica la llei de partits. No s’investiga. Es permeten manifestacions racistes i xenòfobes d’estos grups. Com pot ser que una organització terrorista amb dècades d’història com ETA patisca detencions cada dos o tres setmanes, i els grups d’extrema dreta valencians actuen amb total impunitat? O els nazis són molt espavilats i els etarres molt ignorants, o les forces de seguretat no estan fent tot el que poden per a combatre la violència feixista en la nostra terra. PP i PSOE són responsables directes d’estes agressions per no posar els mitjans necessaris per a evitar-ho.
Basauri podria ser Alzira. Malauradament, no ho és.

ORDESA 2009

En els següents posts us oferisc unes quantes fotos i descripicions de l´expedició que els grups Natura i Gent i el Centre Cultural Castellut van organitzar a Ordesa per al pont del 9 d´octubre. Per a l´any que ve, Natura i Gent té previst projectar un vídeo amb les fotos del viatge, una de les activitats del 10 aniversari del grup.

MORILLO DE TOU

Després de 8 hores en cotxe i de travessar el port del Serrablo per una carretera estreta i regirada, arribem a Boltaña, i en 6 quilòmetres més, a Aínsa (L´Aínsa en aragonés), on es junten els rius Ara, provinent d´Ordesa, i el Cinca (Zinca en aragonés), que baixa des de la vall de Pineta. 5 quilòmetres riu avall arribem a Morillo de Tou, on ens quedarem a dormir. És una pedania de L´Aínsa que es quedà despoblat. Va ser expropiat per a la construcció d´un embassament, però mai no arribà a quedar cobert d´aigua, i després d´anys d´abandonament, la Confederació Hidrogràfica de l´Ebre el va cedir a CCOO per a que gestionaren la seua reconstrucció i explotació. Aquest és un dels millors exemples de recuperació d´un poble abandonat. S´ha respectat quasi per complet l´arquitectura i els materials originals. El poble té ara un restaurant, una biblioteca, un càmping, diversos allotjaments, i fins i tot, un museu de terrisseria ubicat a l´església. Tot l´entorn de les cases està ajardinat amb frondosos arbres.

VALL DE PINETA

Després de dinar volíem aprofitar les hores de sol que quedaven per aproximar-nos al Pirineu. Des de l´Aínsa, per una carretera serpentejant que recorria el riu Cinca (Zinca en araganés), passem per diversos pobles, alguns aprofitant algun ample de la vall, i altres encaixonats entre els congostos: Escalona, Laspuña, Lafortunada, Salinas de Sin, i per fi, Bielsa. Ací deixem la carretera que en 12 quilòmetres ens deixaria en la frontera amb França, i ens endinsem per una carreteret empinada que de seguida deixa el poble ben avall. I ens situem al mig de la vall de Pineta. Al principi hi ha un petit embassament, i tota la vall en forma d´U ens mostra el seu origen glaciar. A una banda i altra, altes muntanyes, cingleres i faixes rocoses, i els boscs de fajos i pins escalant per les vessants. Algunes torrenteres porten aigua, que es precipita des de les parts més altes: el barranc de As Fayedas, Fuen Blanca, La Tosca... Els desnivells des del fons de la vall fins als cims més alts arriba a 1400 metres a la part d´ombria, i uns 2000 al fons de la vall: des dels 1300 del Parador Nacional, fins als 3355 del Monte Perdido, en sols 4 quilòmetres de distància. Des del refugi de les pistes d´esquí de fons, en front del Parador, encetem una curta i bellíssima senda que ens puja per uns paratges de prats amb vaques, fagedes, pinars i falguerars. Des d´allí anem contemplant tota la vall aigües avall del Cinca, i les cascades del riu que es bifurquen des del capdamunt del circ i es despenyen pel Balcó de Pineta. I acabem la ruta en un pontet que travessa el riu amb unes sorolloses cascades. El riu s´encaixona per un estret rocós. Des d´allí tornem per on hem vingut. El sol s´ha amagat darrere les grans serres, i a poc a poc fa fent-se de nit. I ja a l´Aínsa, recorrem el casc antic, perfectament conservat, i busquem lloc per a sopar.

L´AÍNSA

Quan baixem de Pineta donem una volta per Aínsa (L´Aínsa en aragonés, hi ha que respectar la toponímia), i buscar lloc per sopar, com ho farem també els dos dies que resten. És un poble medieval, coronat per un castell, en realitat una muralla amb una torre a cada cantó i un ampli pati d´armes. A la vora hi ha un extens espai per aparcar. A l´altra banda del castell, la plaça Major, tota porticada amb arcs de mig punt i gòtics, on hi han un bon grapat de restaurants. Els carrers que parteixen des de la plaça cap avall són estrets, i totes les cases de pedra. Pareix com si haguérem retrocedit 700 o 800 anys, si no fóra per les tendes de records i pels bars i restaurants.

EL CANYÓ D´AÑISCLO

Comencem a caminar des de la carretera per una sendeta descendent que de seguida ens porta al pont de San Úrbez, un antic pont de pedra, a la vora del qual hi ha un altre més recent. El camí continua empedrat per l´altra banda del riu Bellós amb una barana de riba de pedra, i passa per l´ermita de San Úrbez, una simple balma amb paret de pedra. Dins d´ella hi han uns bancs i un altar, i en una coveta envoltada d´heura, una verge. Davall naix una fonteta. A la banda de baix, el riu Aso, provinent de Fanlo i Nerín, uneix les seues aigües a les del Bellós. El camí segueix per la banda dreta fins arribar a vora riu, i acaba en el pont de Sangons. A partir d´allí, entre cascades, ja esdevé senda i transcorre per l´altra banda. A la dreta, els cims de Sestrales Alto i Bajo fan un desnivell de més de 1000 metres sobre el riu. El paisatge és espectacular. Els boscs de fajos, pins negres i rojos i avets trepen entre les penyes, i s´agafen a qualsevol racó on la gravetat els permet creixer. La senda va enlairant-se. Les cascades es succeeixen riu amunt, i el bosc es fa cada vegada més frondós. Predominen els fajos, i en la part més baixa, un dens sotabosc de boix. S´alternen alguns grèvols, teixos, aurons, i quan més amunt, més proporció d´avets.

Fem una paradeta poc abans de la meitat del camí, en un replanell rocós a partir del qual el riu es precipita per algunes gorges, i continuem pujant de forma més decidida. La senda va apartant-se del riu per poder superar un estret, però no deixem d´escoltar el so de les cascades. Més amunt anem veient bolets de diverses espècies, i fins i tot alguns rovellons. A la part més alta entrem en una fageda espessa, amb alguns exemplars molt vells, que a penes deixen passar la llum del sol. Les roques estan totalment cobertes de molsa. De nou acabem caminant per la vora del riu, i ens trobem un preciós paratge: la Ripareta.