RIU MUNDO

Després de quantioses pluges i neus a les serres de Segura, Alcaraz i Cazorla, el naixement del riu Mundo (Riópar - Albacete), tenia aquest aspecte. Gaudiu de les imatges.

EXCURSIÓ CAMÍ DELS CARROS - BARRANC DELS TARONGERS 7 DE FEBRER 2010

No esperem pujar esmolats cims ni enlairades muntanyes. Aquesta ruta ha estat molt completa, però discorre pels barrancs més ferèstecs de la Vall d´Albaida, i no arribem a superar els 700 metres d´altitud. Comencem des de Bocairent, i fem un recorregut pel barri medieval, fins baixar a l´antic pont de pedra que comunicava el poble amb l´altra banda del barranc del riu Clariano. Des de l´altra banda descobrim la bellesa de l´amuntegament de cases, algunes en ruïnes, del barri medieval, amb el campanar al capdamunt, i el teló de fons de la serra de la Solana amb l´ermita del Sant Crist al cim d´un turó, i el via crucis que hi puja.

Passem per la font d´en Ferrís, i un rierol que davalla des de la font del Teular. A partir d´ací, per camí asfaltat entre oliveres antigues arribem a l´ermita de Sant Antoni. En una de les parets hi ha un forat pel que el dia de Sant Antoni (17 de gener), a les 5 de la vesprada, el sol entra i dóna sobre la imatge del sant.

Ara seguim per un breu camí que puja cap a la lloma, i en un punt on hi ha senyalització, ens enfilem a la dreta per pujar a la part més alta. El paisatge esdevé ondulat, amb molta roca nua, escassa vegetació, i pinatells que tornen a eixir després dels incendis de 1984 i 1994. Prompte veiem per què es diu el Camí dels Carros: el camí està picat en la roca per a que pogueren passar els carros que anaven entre Bocairent i Ontinyent. I seguirem per aquest camí fins arribar al capdamunt d´un alt pel que el camí està excavat. Allí esmorzem.

A partir d´ací ja davallem, fins que arribem a un collat on hem de decidir. La gent tria l´opció de continuar el Camí dels Carros en direcció a Ontinyent, ara vorejant un altre turó amb vistes al barranc del Pont Trencat, que ve des d´Alfafara, i la nova carretera pel fons del barranc. Les pluges abundants sobre la serra de Mariola fan que el riu ressone, i vegem des de dalt la força amb què baixa. Algunes fàbriques aprofitaren l´aigua del riu antigament per moure les màquines de vapor. Moltes d´elles ara estan en ruïnes. En front observem el traçat esquiu de la via d´Alcoi a Xàtiva, amb nombrosos túnels. El camí baixa a la carretera i de seguida veiem un assut pel que l´aigua fa diverses cascades. Continuem ara per la cuneta de la carretera, camí del Pou Clar. Poc abans passem per l´entrador del barranc dels Tarongers, per on farem la tornada, i decidim arribar al Pou Clar, que està a poc més de 5 minuts a peu.

Al eixir a l´altra banda d´un estret, davallem a aquesta meravella de la natura. El Pou Clar ens ofereix un cabal d´aigua que fa anys que no es veia. Les pluges i neus caigudes entre Agres i Bocairent han unflat els barrancs i ara el Pou Clar es mostra en tot el seu esplendor. Fins i tot, un agosarat banyista nada entre les fredes aigües dels llacs.

Desfem camí fins al barranc dels Tarongers, adés esmentat. Ara entrem en un recorregut fluvial, amb bosc de ribera sense fulla. Els arbres predominants són el llidoner, el xop, l´acàcia i l´ailant. Pels tallats rocosos davallen alguns escaladors. El barranc, normalment sense aigua, baixa carregat, i en alguns assuts salta l´aigua formant belles cascades. De quan en quan ens toca travessar el rierol d´un costat a l´altre. Passem per alguns molins, tots enrunats. Un d´ells conserva dins les restes d´una gran sénia. Tot i que el bosc caducifoli aguanta nu l´hivern, la verdor de l´herba i el matollar es tan bledana que ens recorda a indrets molt més septentrionals.

Al passar l´últim molí, la senda segueix per l´esquerra del riu i comença a enlairar-se, deixant el riu al fons. Aquesta senda també té trams picats a la roca, i ribeta de pedra. Si mirem enrere, les vistes sobre el barranc van fent-se més grandioses, i més amunt comencem a endevinar la proximitat de Bocairent perquè ja comencem a clissar l´ermita del Sant Crist al capdamunt de la muntanya.

Eixim a un collat, des d´on, en menys de 10 minuts, per una senda també picada sobre la roca, tornem a l´ermita de Sant Antoni. A partir d´allí, el camí de tornada al poble és el mateix que el d´anada. Però una vegada creuat el pont medieval ens desviem per un passadís entre parets que a Bocairent s´anomena Ruta Màgica. Ha estat un encertat projecte de promoció turística. Aquesta ruta passa per davall del barri medieval. Els murs de pedra protegeixen antics hortets. Més amunt passem per la cova d´en Gomar. Dins d´ella naix una font que passa per piles de pedra picades en la roca. Les falzies reverdeixen el recorregut de l´aigua. I una vegada al casc urbà de Bocairent seguim per una avinguda fins al nou pont, que ens deixa a l´hotel de l´Estació, on tenim els cotxes, just damunt del monument a la manta.

DIA DE L´ARBRE

Us pose algunes de les fotos de la repoblació que Natura i Gent va organitzar a Les Voltes, el passat diumenge 31 de gener. Aquesta activitat forma part del 10 aniversari del grup, que es creà a Castalla en gener del 2000. Les pròximes: 3 de febrer Projecció del vídeo Ordesa 2009, a la Casa de Cultura - Sala Polifuncional 20.00. 7 de febrer Excursió Camí dels Carros (Bocairent). 21 de febrer Excursió Venta Llanussa - La Vila Joiosa. (Ambdues excursions amb eixida a les 8.00 des de la Cafeteria Argentina, la primera de mig dia i la segona de tot el dia).

24 de febrer Xarrada sobre Apicultura Ambiental, a la Casa de Cultura - Sala Polifuncional 20.00. 28 de febrer Ruta Fotogràfica Florida de l´Ametler, pel terme de Castalla. Eixida: 8.00, des de la Cafeteria Argentina.

EXCURSIÓ 24 DE GENER

Començàvem l´any amb una excursió per la Replana del Carrascar, coberta de neu, i aquest diumenge passat ens vam desplaçar fins a la serra de la Pila (Fortuna). És una serra sorprenent, envoltada de terres desèrtiques, secans d´ametlers, oliveres, vinya i sembrats, i llomes on a penes ix espart. Però l´ombria d´aquesta serra gaudeix d´un microclima més fresc i una mica més plujós. A més a més, les repoblacions de pi blanc que s´han realitzat durant el segle XX ens regalen imatges on predomina el verd.

Després d´algunes equivocacions arribem a la pedania de la Garrapacha, i també després d´alguns dubtes al vore els cims de la Pila envoltats de boira, pugem el Puerto Frío, i des d´allí ens endisem per una pista de terra que ens porta al refugi de Cabezo Turra. Allí deixem els cotxes i comencem la caminada seguint la pista, que planeja recorrent els barrancs de la Pila. El paisatge és d´un bosc on abunda el pi blanc, però també l´arborcer, el ginebre, la coscolla, i en alguns reductes més humits, algun exemplar de marfull, que està a punt de florir. Passem per una font, i poc més endavant, en un encreuament on agafarem una pista asfaltada, decidim esmorzar.

La pista puja forta entre els pinars. Com més amunt anem pujant, més quantitat de carrasca trobem. En un revolt a la dreta hi han les restes de dos pous de neu, a la vora de la carretera. I a partir d´allí, el carrascar es fa predominant. Això sí, són carrasques arbustives, secalloses i molt esforçades, perquè ens trobem en un espai que no escapa de les llargues sequeres del clima semiàrid. I arribem a un collat on la pista es desdobla. A la dreta pugem, en poc més de 5 minuts, al cim de Los Cenajos (1229 metres). Al capdamunt hi ha un refugi prou deteriorat, i una caseta de vigilància forestal amb un mirador, des d´on es podrien tindre àmplies vistes si no fos per la boira. Ens conformem amb veure serres com la de Ricote, la d´Oriola, el Valle, el Carxe, o afinant la vista, l´Almorchón. I de pobles, immediatament davall, la Garrapacha, format per alguns grups de cases disseminats, Fortuna al mig del pla, i poc més.

Tornem al collat i pugem pel ramal esquerre. Ja veiem una gran bola blanca al capdamunt. Es tracta d´una estació meteorològica situada al cim de la Pila (1265 m). Des d´allí s´amplien les vistes cap a ponent, i distingim la serra de Quibas, que fa de continuació de la Pila, i més lluny, la del Reclot, la d´Algaiat i la de Crevillent. En les valls podem clissar el Pinós i l´Alguenya. Ens n´hem adonat que al llarg de la pujada podiem veure alguns forats a la serra. Segurament es tracte de cates que s´han fet per trobar marbre. Gràcies a la protecció com a Parc Regional de que ara gaudeix la Pila, s´ha lliurat d´haver-se convertit en una gran pedrera, com ha passat a les serres veïnes del Reclot, Quibas o Algaiat, i ara mostra tota la seua bellesa forestal i geològica.

Per a la tornada decidim continuar per una senda que baixa per la carena, i que ens permet gaudir de l´aventura. En alguns trams es fa un poc perdedora, bé perquè anem per terrenys rocosos pels que descendim de forma sobtada, i fins i tot ens toca agafar-nos a les penyes, o bé per la densitat del sotabosc, format per coscolles, ginebres o romanins. Cap al sud, el desnivell ens arriba a esborronar. Els penyassegats i els barrancs ens arriben a recordar al Maigmó o al Caro. I arribem a l´altura del refugi de Cabezo Turra. Allí travessa un camí mig esborrat des de la solana a l´ombria. En aquest punt podem observar alguns bocins de roca que ens fan pensar que es tracta d´estalactites destrossades per una de les cates que es van fer a la vora del camí. Però la comoditat d´anar per camí acaba prompte, perquè hem de davallar al refugi per un tallafocs. Aquest tallafocs es troba molt brut, ple de malesa, però pel mig va una sendeta que ens aboca directament al punt d´inici, i en aquest cas, també de final.